Quan la setmana passada, el president de l’escala em va dir que havia de fer un “barrido”, la veritat és que em vaig ofendre. Què es pensava que feia, jo, cada dia? Pues, això, escombrar de dalt a baix! Des del terrat fins a la porteria, sí, senyor!

Jo què sabia que fer un “barrido” era buscar micrófonos amagats! Pues, es creuran que en vam trobar i una bona pila?

L’heura que s’enfila pel celobert i arriba fins a dalt de tot —i que encara no sé com sobreviu, la pobra planta, perquè no té ni llum ni sol— era farcida de fils i aparatos elèctrics! Mare de Déu Senyor! Quan vaig començar a estirar d’un cableque estava amagat darrere d’una de les branques, plena de fulles esgrogueïdes, que havia arribat fins a la claraboia— és que me’n feia creus!

Sembla ser que el president que hi havia abans —i que ja ha passat a millor vida— va contractar els serveis d’una empresa que es deia “Métodos Expeditivos” perquè volia espiar la veïna del primer que li semblava que rebia més homes del compte, ja m’entenen…. I com que ell vivia a l’àtic, pues va fer instal·lar tot aquest tinglado de fils i altaveus penjant d’una pobra planta, que ja té prou feina per a anar vivint….

L’home deuria aprofitar la setmana que jo era al poble, per a fer-ho, perquè si no, prou que me n’hauria adonat, com me dic Secundina, que ho hagués sabut! 

El que més greu em sap, és que he tingut anys i panys tots aquests aparatos a tocar, i no he pogut sentir res, perquè no ho sabia!

I pensar que m’hagués pogut enterar de tot el que passava a cada pis! No hi ha dret! Com a portera que sóc, de tota l’escala, el president tenia l’obligació d’haver-me’n informat, no els sembla?