Tercer Premi III Concurs de Narrativa Breu “Dones”-Ajuntament   de Palafrugell, 2007- Publicat dins “A-dona-te’n”, 2008 –

–  Però vostè ja sap per què és aquí, oi?- li va preguntar el psiquiatre de bata blanca, des de darrere de la taula.

La Sra. Mercè, com si fos la primera vegada que el veiés, se’l va quedar mirant fixament. Però no als ulls, on diuen que s’ha de mirar quan vols desafiar algú, sinó a les celles. Estava fascinada per l’espessor de pèl que tenia concentrat en cadascuna d’elles. Mai no s’hi havia fixat fins aquell dia. A més eren de color gris i el cabell del cap tirava a castany. Podia ser que es tenyís? No es podia imaginar un home de la seva posició entrant a la drogueria del barri per comprar “Fermatín”. És clar que li podien fer a la perruqueria, ara hi havia locals “unisex” on fins i tot feien la manicura als homes. El seu Arturo no hi hagués anat mai, però, també és cert que el seu Arturo no sabia què volia dir “unisex”,  o era “sex” del que no en sabia el significat? O almenys de “sex” amb ella, perquè amb altres -sospitava la Sra. Mercè- de ben segur que en sabia molt i massa! Això no ho podia assegurar, però com que a ella ni la tocava i li deien les seves amigues que els homes tenien necessitats i se’ls havia de deixar fer, ella ja feia molts anys que no s’hi amoïnava, convençuda que el que no buscava a casa ho trobava a fora. Era cert que alguna carícia o una paraula amable sí que la trobava a faltar, sobretot en dates assenyalades, quan sembla, que els marits han d’estar més per la pròpia, ni que sigui de cara als fills i néts, però la Sra. Mercè, educada per les monges de Jesús María, ho acceptava amb resignació cristiana. Era la sort –o la dissort- que li havia tocat i contra els designis inexcrutables del Senyor, poc podia fer-hi, ella.

–          Que no m’ha sentit? Vostè ja sap el perquè és aquí, avui, que no li tocava consulta, oi, Sra. Mercè? – li va repetir el psiquiatre, a qui li havia semblat que no l’havia sentit la primera vegada.

–   Sí, és clar- va contestar-li lacònica.

–   Doncs, m’ho podria dir? – li va insistir el doctor, amb un to força autoritari i mostrant una certa impaciència.

–    Doncs, si no recordo malament, perquè li he dit que NO al meu fill.

–   Què vol dir que li ha dit que NO? – li va preguntar, retòricament, el doctor.

–          Doncs, això. Em sembla que li he dit prou clar, li he dit que NO, o és que no m’explico prou? – va dir la dona amb insolència, tipa de tant interrogatori.

El Dr. Monterols -que aquest era el nom del psiquiatre-, va fer una ganyota de desaprovació.

–          Anem a pams, vostè es recorda que ha tingut una crisi nerviosa i el seu fill l’ha fet portar fins aquí? Vull que sàpiga que estava molt espantat el seu noi, ha dit que mai no li havia parlat d’aquella manera…-

–           I és cert, mai no li havia dit que NO…, però de crisi nerviosa res de res, si de cas ell…-  va contestar la Sra. Mercè amb tota la tranquil·litat del món, la qual cosa va exasperar encara més el doctor.

–          Però alguna cosa més deu haver passat perquè el seu fill es decidís a portar-la fins aquí, en un dilluns, dic jo…- va dir el metge començant a perdre els nervis.

–          No, no, res més, el que ha passat és que el meu fill no està acostumat que li digui que no a res i, és clar, això l’ha deixat una mica perplex. Però no s’amoïni, que ja s’hi anirà acostumant, pensi que tot just ha fet els quaranta, i el jovent d’avui dia, ja se sap! Avui he accedit a venir a veure’l a vostè, més que res per poder-me’n acomiadar, ja sap que tinc modos, jo, i després de tants anys no me’n volia anar a la francesa, ja m’entén, oi? però suposo que el meu fill ja li ha dit que no tornaré. – Va concloure la Sra. Mercè, sense immutar-se ni poc ni molt, amb un somriure de complaença als llavis.

El psiquiatre, al límit de la seva paciència, va cridar la infermera i li va demanar que subministrés un calmant a la Sra. Mercè i que se l’emportés. Portava el seu cas -el de la Sra. Mercè- des de que ell havia començat a exercir, d’això ja feia més de trenta anys, i mai no li havia endevinat cap senyal de rebel·lia. Què volia dir que, ara, als seus seixanta tocats, la Sra. Mercè tingués l’atreviment de dir que NO al seu fill? Com podia ser que desprès de tants anys de teràpia, ara, a aquelles alçades de la seva vida – la de la Sra. Mercè – se li hagués capgirat el cervell i se li posés repatània. Si li havia dit que NO al seu fill, corria també el perill que la Sra. Mercè fes realitat la negativa de continuar anant a la seva consulta, com ja li acabava d’anunciar, i això sí que era greu, no tant –o gens- per a la Sra. Mercè, però sí i molt per a l’economia del doctor i això, ell, havia d’aturar-ho com fos.

… CONTINUARÀ …