Si com més se’n tenen més se’n gasten, i com més ric més vanitós, és evident que com més se’n posseeixen més se’n volen. I no ho dic jo, sinó la saviesa popular, els proverbis que passen de pares a fills i dels quals es diu que sempre tenen raó.

I és que el diner a la butxaca sempre és bona companyia, perquè amb diners a les mans, els dimonis es fan sants. I encara que armes i diners bon maneig volen, al diner no se’l venç. I l’argent no té amic ni parent i dels calés, ni el rei se’n mofa.

I el refranyer ens insisteix que si ens cobrim d’or serem savis, bons i forts i, sobretot, ens aconsella: deixar? paciència; donar? les gràcies; fiar? a Déu. I ja se sap que el diner no té cor ni vergonya, i per brut que sigui, se’l tracta de cavaller i senyoria dóna.

És cert que tothom maleeix el diner, mentre no en té, ja que els diners són la millor medecina i curen tots els mals. Tot i que el diner no es pot menjar, amb ell se’n pot comprar, i encara que no és sant, miracles obra, i fa veure l’orb, fa sentir el sord i fa trobar pare al bord.

I com que el diner mai no fa nosa i el diner tot ho paga i tot ho tapa, i davant seu tothom la testa abaixa i, fins i tot, de la justícia fa tòrcer la balança, és comprensible que la riquesa sigui com l’aigua salada que com més se’n beu, més set produeix, perquè: qui no vol tots aquests privilegis? No oblidem que la paremiologia mai no menteix!