No sé perquè la mare m’ha dit que no havia de plorar, al pare se li escapaven les llàgrimes i ningú no li deia res. El pare s’ha girat d’esquena quan m’han dit que pugés per l’escala. Quan he entrat a la panxa de l’ocell, la mare m’ha fet adéu amb la mà, al pare no li he vist la cara, però em sembla que continuava somicant. La veritat és que jo també plorava, una mica, però a la mare li he dit que tenia mocs, no volia que s’enfadés més, ja l’he vist prou seriosa!  Ara, però, que ja no em poden veure, no em puc aguantar i els ulls se’m mullen.

Veig a baix, molt petiteta, casa nostra, endevino el teulat de palla de la cabana. S’hauria de refer perquè hi ha forats i en l’època de pluges tenim goteres. Bé, de fet, no són ben bé goteres, sinó unes escletxes tan eixamplades, que l’aigua entra dins com una cascada i, alguns dies, hem d’anar a dormir a la cabana dels cosins. Quan torni, segur que la podrem arreglar, la mare m’ha dit que, quan arribi després del meu viatge, tot anirà millor perquè jo hauré anat a escola i podré ajudar-los. No entenc això que diu de l’escola, jo ja hi vaig a estudi al poblat, i ja sé llegir i escriure una miqueta.

Les mademoiselles que m’acompanyen estan molt pàl·lides. M’han dit que són d’Europa, un país més enllà de les nostres muntanyes. M’han explicat, en francès, que jo ara aniré a aquest indret on hi tindré uns pares nous, que tindran cura de mi i dels altres nens que viatgen a l’ocell. Com que encara no l’entenc massa el francès, perquè només fa un any que vaig a escola, suposo que no les he comprès bé, perquè jo ja en tinc de pares. M’imagino que deuen haver volgut dir que tindré uns mestres nous a l’escola on la mare m’ha dit que em portaven.

La veritat és que estic trista. Ja sé que haig d’obeir la mare, però jo no vull anar a Europa, o allà on sigui que em vulguin portar! Per què no em puc quedar al poble? Vull estar amb la meva germana, Amina, i els meus germans petits… I, a més, aviat seran les festes de la collita del poble i jo vull ballar amb totes les altres nenes, fa molt temps que ho estem preparant… és clar que la majoria de les meves amigues són aquí, amb mí, assegudes en els seients d’aquesta màquina. Fa cosa a la panxa, aquest trasto, puja i baixa sense parar, és la primera vegada que volo en un ocell així i no sé si m’agrada o em fa por… Em sembla que les altres també estan espantades, la Claire està plorant i la Pemba també… Quasi tots som nenes, només hi ha dos nens, en Louis i en Sam, cap dels dos té mare.

Jo també tinc moltes ganes de plorar, em sembla que ja fa estona que ho faig per dins. Premo fort els llavis perquè no se’m noti ni em surtin les llàgrimes… Vull baixar, vull tornar a casa, no sé què he fet malament perquè m’hagin castigat a anar tan lluny i a canviar d’escola.

La mare m’ha dit que a Europa, a més d’ensenyar-me moltes coses, també em curaran, però si no em fa mal res! La mare no m’ho ha dit però segur que és un càstig perquè l’altre dia no vaig voler anar a buscar aigua al riu… però és que ja hi havia anat dues vegades i l’Amina, cap! Prometo que no diré mai més que no vull anar a buscar aigua, si l’ocell torna enrere i em deixa a casa.

Una de les mademoiselles m’ha portat un got amb un líquid marró ple de bombolles que pica una mica i té un gust estrany. Me l’he begut tot per no fer-la enfadar, potser si em porto bé no em portaran a Europa.

Em sembla que m’he quedat adormida. Continuo tenint moltes ganes de plorar. Vull veure els pares! On són? L’ocell està baixant i estic marejada. De lluny, puc veure unes llumetes. Vull tornar a casa! No vull anar a una escola nova! Com s’ho farà l’Amina per preparar el menjar, tota sola? Sempre ho fèiem totes dues. I els meus germans petits, no es poden quedar sols quan els pares són fora per buscar llenya i menjar. I ¿si una serp entra a la cabana i els pica? Jo tinc el bastó que em va donar l’avi, quan vaig fer set anys. I ja n’he matat unes quantes, però ells encara no en saben i ni tan sols poden tenir el bastó, encara són massa petits.

La mademoiselle que m’ha donat el líquid m’ha lligat amb un cinturó. Deu tenir por que m’escapi. Quan hem pujat a l’ocell també ho ha fet i després me l’ha descordat.  M’assenyala per la finestra i em diu “Ta nouvelle famille t’attend”. No sé què em vol dir. Jo li dic que vull tornar a casa, però em sembla que no m’entén perquè somriu i continua parlant-me en francès. Només entenc “Europa” i “escola nova”. Miro les meves amigues, no diem res. Què ens passa? No ens surten les paraules. Ens hem quedat mudes! I en Louis i en Sam tampoc no parlen. ¿Què deuen haver fet per estar, també, castigats?

Ploro i no puc parar. Les mademoiselles no em fan cap cas, ja no somriuen. L’ocell ha tocat terra. Ens deslliguen a tots i ens fan baixar per una escala. Fa molt fred. Ens pugen en un cotxe gran i ens porten en un edifici molt  ample. Ara sí que em trobo malament, potser la mare tenia raó de dir que estic malalta. Caminem per uns passadissos molt llargs que sembla que no s’acabin mai… de cop, s’obren unes portes al davant.

Sembla un dia de mercat de tanta gent com hi ha, però tots són blancs, com el mestre de l’escola. Porten molta roba i és molt fosca, potser perquè ells estan molt pàl·lids, i no els calen colors perquè se’ls vegi bé.

Ens fan caminar de pressa cap a la gent… sento molts crits, no entenc res del que diuen… no vull continuar, miro enrere, les portes de vidre s’han tancat amb un cop sec, que m’ha espantat una mica. Són com les portes corredisses que tenen a les oficines dels blancs, a la capital. Una vegada vaig anar-hi amb el pare. El pare em va deixar asseguda en un banc de fusta, al passadís, i ell va desaparèixer darrere unes portes semblants a aquesta. Quan va tornar, el pare tenia el semblant trist i enrabiat, alhora. Em va agafar a coll i em va dir: ”Anem, nineta” i dirigint-se cap a les portes de vidre que havia travessat, va cridar:  “Un dia els negres serem a l’altre cantó, i si no us ho creieu, temps al temps!”. Ningú no el va sentir, però. Em va fer una mica de por. No l’havia vist mai tan empipat. No li vaig preguntar res, vaig posar el meu cap a la seva espatlla, i vaig clavar els meus ulls a les portes que s’allunyaven.

Una mademoiselle m’agafa molt fort de la mà i m’estira… no vull caminar i faig força per quedar-me amb els peus clavats a terra. Vull tornar a casa, ¿on són els meus pares?… ¿Per què m’han castigat? No ho tornaré a fer, ho prometo! Sempre més aniré a buscar aigua quan m’ho diguin!

La mademoiselle, amb cara de pomes agres, una mica tipa de la meva repataneria, m’arrossega i em deixa davant d’uns senyors grans. Ell té els cabells blancs i els ulls molt enfonsats, ella uns llavis molt prims i vermells, que em sembla que són pintats, i té les mans plenes de taques. S’ajupen cap a mi i se m’acosten molt, tant que em toquen la galta amb la seva i em fa una mica de fàstic. Ell m’agafa per la cintura i m’alça enlaire, però, què fa?  ¿Que no veu que cauré?

Em giro cap a la mademoiselle, però ja m’ha deixat anar la mà i ha marxat, la crido, no es gira… El senyor em deixa a terra, em dóna una nina de drap, com la que em va donar una vegada una dona blanca que va venir al poble a punxar-nos, i em diu : “Je suis ton papa et elle ta maman”…, jo els dic que vull els meus pares, ells semblen molt contents però no m’entenen… he perdut les meves amigues i no veig tampoc en Louis ni en Sam… hi ha tanta gent! Els crido però ningú no em contesta.

Els senyors m’agafen i se m’emporten cap a fora, a un descampat ple de cotxes… jo no ho vull! Vull tornar! Vull que l’ocell em porti a casa…! Sempre més em portaré bé…! Ho juro…!

Ara sí que crido i ploro amb totes les meves forces, però no em fan cas, m’arrosseguen fins a un auto, m’hi enfilen, em lliguen i arrenquen… Mai no entendré perquè aquesta vegada el càstig de la mare ha estat tan dur… de fet no era la primera vegada que m’havia negat a anar a buscar aigua… de ben segur, que m’ho mereixia.

I ara sí que m’adono, també, que m’han enganyat… no tornaré mai més a casa, no és veritat que sigui a Europa per anar a escola, només… no m’ho han dit, però ho he endevinat en els ulls enfonsats del senyor blanc… m’han comprat, n’estic segura… per això plorava el pare quan jo pujava l’escala de l’ocell, plorava i comptava uns bitllets que portava dins un sobre, un sobre que segur que li havia donat la mademoiselle.