(Capítol V – “La mort, una lliçó de vida?” -Editorial Mediterrània, 2005)

                                Com la boirina que s’aclofa

Quan ve la nit,

o com la rima d’una estrofa

sense sentit;

com una cinta de coqueta

En un mirall,

o com el vol d’una oreneta

sobre la vall;

com una mica de música

quan ve la son,

o com la molsa que a la pica

cria la font;

així t’escau la melangia

tan dolçament,

que per rendir-me no et caldria

                               més ornament[1]                                   

Les pèrdues poden ser de moltes menes, i la mort física d’una persona n’és una d’elles però no l’única. Quan hem de trencar lligams o abandonar persones amb qui hem tingut vivències emotives i profundes el dolor per la pèrdua pot ser també molt agut i el sentiment de buidor força difícil d’encaixar. 

Una de les conseqüències greus de l’accident familiar va ser que van quedar dos nebots orfes, un d’ells molt greument ferit.  Des del dia que va entrar a l’UCI fins el dia que va sortir de planta per anar a casa (al cap de tres mesos) ens en vam fer càrrec, durant el dia, les seves ties maternes. A les nits, altres familiars i amics feien torns perquè poguéssim descansar les que hi érem durant el dia. Els que estàvem al seu costat vàrem ser testimonis d’un dolor angoixant i esperançador alhora. Tots confiàvem en que se’n sortís. Van ser uns mesos molt durs i van ser moltes les hores de patiment. Va trigar un mes i mig a recuperar la consciència. Els metges de l’hospital gairebé no li feien cap estimulació: segons ells no calia fins que no donés senyals de començar a reconèixer el seu entorn. Tant les que hi érem durant tot el dia com el meu oncle metge, – que ens ajudava en la interlocució amb els professionals de l’hospital i en tot el que calgués- ens adonàvem que, si no l’estimulàvem, el nen aniria endarrere. Vèiem, dia a dia, com cada vegada estava pitjor, més cargolat físicament i no recuperava les funcions bàsiques d’empassar, olorar, escoltar, mirar, etc… Els metges no ens feien cas, ens deien que ja tindríem temps i que, com que difícilment es podria recuperar del tot, no ens hi amoïnéssim, que ja ens deixarien tots els aparells necessaris com la cadira de rodes, caminadors, estris adaptats per a menjar i tot el que ens calgués arribat el moment. Sort vàrem tenir, en aquest període del coma, de l’ajuda d’una amiga fisioterapeuta. Es va abocar de ple en el nen. El seu lema era “perdut per perdut, intentem-ho, cada seqüela que disminuïm serà qualitat de vida que guanyarem”. Ens va aconsellar que, sobretot, no perdéssim ni un minut i que, per descomptat, no esperéssim que tornés del coma per fer-li recuperació, ja que si no es feia res, el temps jugava en contra i les connexions neurològiques s’anaven deteriorant. Ens va orientar de com fer-li una estimulació global, que nosaltres vam seguir fil per randa. Ens va fer un  “planning” que seguíem al peu de la lletra, durant tot el dia. Hi havia moments desesperants en que jo plorava de cansament perquè no veia que me’n pogués sortir, sobretot quan el nen tenia uns atacs convulsius molt difícils de dominar. El dolor, la desesperança i el cansament físic d’aquells mesos, sovint em sobrepassaven. La criatura, però, va començar a menjar, a aguantar el cap i fins i tot a caminar mentre els metges de l’hospital encara continuaven insistint que no calia amoïnar-s’hi massa perquè igualment tindria dificultats en les funcions motrius.

Aniversari del nen. Avui fa deu anys. Li hem fet un pastís amb donuts i hem apagat les espelmes. L’amiga“ fisio” diu que va bé! Jo no vull fer-me il·lusions perquè qualsevol cosa em tomba i encara no ha tornat en si…(diari personal )

Avui fa un mes just de la fatídica trucada i el nen continua en coma…(diari personal)

Li hem fet estimulació visual amb llumetes de l’arbre de Nadal que he comprat al costat de casa, però es posa molt neguitós, gira el cap i no vol saber-ne res. Podria ser que, inconscienment li recordessin les llums de l’ambulància del dia de l’accident? Per si de cas les he endreçades.. (diari personal)

El nen va avançant però encara no connecta. Avui ha fet força passes, es toca el nas, agafa el telèfon i somriu quan el seu oncle li parla de les ovelles, sembla que l’entengui….(diari personal)

El nen ha parlat!!! Paraules que se senten, clares: “Rosa”, “Pep”, “Barcelona”…Aquest nen se’n sortirà! (diari personal)

“L’estimulació precoç que li vàreu proporcionar va ser el que el va salvar de la cadira de rodes i de patir altres deficiències” Així m’ho va admetre un metge de força renom de l’hospital que, malgrat que no portava el cas directament, n’estava assabentat. En una conversa en la qual li vaig fer saber que no estàvem del tot contents de com s’havia tractat el pacient,- ja que semblava que no volien esmerçar-hi energies fins que no tornés del coma -, ell em va respondre que no ho havien fet perquè normalment aquests tipus d’accidentats no se’n sortien. Podíem donar-nos per satisfets de com havia quedat ja que gairebé semblava un miracle, va afegir. Em va comentar que els doctors que el portaven no s’explicaven com el meu nebot se n’havia sortit amb relatives poques seqüeles malgrat la lesió cerebral que havia patit. En aquell moment no em vaig poder estar d’ensenyar-li tot el pla de treball que la nostra amiga ens havia fet, amb tots els passos a seguir, i de mostrar-li el diari que escrivíem, dia a dia de tot el que anava passant amb el nen gairebé minut a minut. Es va quedar molt sorprès de tota la feina feta i va ser aleshores quan em va confessar que sense tota aquesta estimulació el nen, per descomptat, no estaria com estava.

L’amiga fisioterapeuta ha fet molta feina. No sabem el que tenim! El nen ja la coneix i la busca. No m’estranya, s’ho mereix, ens estima de veritat! (diari personal)

Avui els metges han estat molt contents dels avanços del nen. Ells, naturalment es posen les medalles…ara tot són instruccions de com hem d’estimular-lo, a bona hora! Serà possible! (diari personal) 

Va ser una època de molt sofriment però alhora molt gratificant. No tenia temps de lamentar-me de la desgràcia de l’accident perquè estava totalment dedicada a tenir cura d’algú que ho necessitava de debò. Tots dos ens en beneficiàvem. Els que vàrem estar al seu costat, patíem amb ell i ens alegràvem de cada petit pas que feia i de cada assoliment que aconseguia. Vam establir uns lligams emocionals difícils de comprendre per la persona que només passava de visita. Eren uns lligams gairebé materno-filials.

I va arribar el moment que el meu nebot va sortir de l’hospital i es va separar dels que n’havíem tingut cura. Aquest allunyament em va deixar un regust agredolç. N’havia d’estar contenta – el nen se n’havia sortit i finalment es podia retrobar amb la seva germana en el si d’una nova família – però hi havia quelcom que em neguitejava. Notava que el perdia. M’adonava que vivia en una contradicció absurda però no podia evitar sentir que se m’escapava. Se’m feia costerut omplir el buit que m’havia deixat.

Després de l’accident, jo estava convençuda que podríem reconstruir un refugi al voltant dels nebots orfes. Va ser com una promesa implícita a la qual ens vam comprometre tots els germans: fos qui fos que se’n fes responsable, a més de tenir cura dels nens, assumiria també el paper d’aglutinant de tots els altres que, d’alguna manera, havíem quedat sense teulada. Pensàvem que era la gran oportunitat que se’ns presentava per continuar tenint lligams familiars. Tots érem una mica part d’aquests nens i ells eren una mica part de tots nosaltres. Eren un símbol d’esperança i unió entre tots els que havíem quedat ferits amb tanta mort. Ens adonàvem que qui se’ls quedés podria canalitzar els seus sentiments de pèrdua d’una manera activa i positiva mentre que els altres haurien d’afrontar les pèrdues des del buit més absolut. El contacte amb ells ajudaria a mitigar el sentiment de pèrdua i tots plegats continuaríem sentint l’escalfor d’una família. Però el temps ha anat passant i, malauradament, aquest desig no s’ha arribat a materialitzar.

L’enyor pel meu nebot es va anar fent cada cop més profund fins que es va convertir en una mort sense enterrar. Anhelava saber-ne noves, veure’l, parlar-hi, abraçar-lo i sovint m’envaïa un sentiment de frustració que no podia apaivagar. Vaig pensar que m’estava passant com a les mares que tota la vida han tingut cura dels fills i quan aquests ja s’independitzen pateixen el que popularment s’anomena la síndrome del niu buit. Són pèrdues que no comptabilitzen perquè no s’enterren, però que es viuen i es pateixen com a una mort física. Similarment ens passa quan ens divorciem i ens separem del cònjuge o la parella, i sobretot dels fills. En aquests casos també passem un període de dol, malgrat la societat no ho contempli. En les separacions en vida sempre hi ha un que hi perd més que l’altre. Per mitigar-ne el dolor es necessita una dosi alta de comprensió per ambdues parts i temps per adaptar-nos a la nova situació, i això, sovint, es fa difícil d’aconseguir. De vegades, la distància, els recels, la desconfiança, els sentiments de culpabilitat o simplement la intensitat de la tristesa ocasionada per la pèrdua fa que ens sentim com si ens aboquessin sal sobre les ferides que encara tenim obertes.

Així doncs, l’hospitalització del meu nebot i posterior allunyament em va fer veure el paral·lelisme que hi havia entre aquesta situació que acabava de viure i la que vaig passar en relació amb el meu fill arran de la meva separació matrimonial. L’experiència viscuda al costat del nebot accidentat va fer que, de sobte, comencés a entendre la mort sense enterrament que per a mi havia suposat la separació forçosa del meu fill a la qual m’havia abocat el trencament amb el seu pare. D’alguna manera, em va il·luminar aquell període tan convuls que, molts anys abans, havia viscut amb angoixa i sentiment de culpabilitat i que en el seu moment no vaig saber desxifrar ni identificar. Quan mesos més tard de l’accident familiar vaig anar al funeral del meu ex marit -mort després d’una llarga malaltia als cinquanta-quatre anys-, vaig poder fer-ho amb una tranquil·litat d’esperit que dubto hagués tingut de no haver estat per l’experiència amb el meu nebot, la qual em va donar l’oportunitat de reflexionar sobre les causes i conseqüències del meu divorci. M’havia ajudat a reconciliar-me amb un període de la meva vida que tenia aparcat per manca de coratge i falta d’eines per a poder-lo afrontar i que, finalment, havia pogut tancar i passar-ne pàgina. Paradoxalment, però, el preu d’aquesta reconciliació el vaig haver de pagar amb la mateixa moneda: altre cop em trobava -en relació al me nebot-  amb una mort sense enterrament, un nou ja conegut repte que havia de superar i que, una vegada més, el dolor i la frustració s’entestaven a impedir-m’ho. El fet, però, de poder-me reconèixer en una ja coneguda situació significava un gran pas endavant que confiava m’ajudaria a trencar el cercle viciós on estava instal·lada. Tenia l’esperança que em faria enfilar en espiral fins a trobar una sortida que, finalment, em deslliuraria del passat i em deixaria avançar. Aquest, però, és un procés lent i costós, i malgrat s’aprèn molt d’un mateix i dels altres, mai els nous coneixement t’esborren del tot els solcs que els esdeveniments viscuts t’han gravat a l’ànima.

Les morts sense enterrament et deixen, per sempre més, un regust amarg, com quan algú s’ofega al mar i no en troben el cos: no pots estar tranquil perquè no saps del cert que ha succeït, no el pots plorar perquè encara et queda un bri d’esperança i al final del túnel no hi entreveus res més que una pèrdua. A vegades m’havien sorprès les reaccions dels pares de fills desapareguts que deien que se sentien alliberats quan els trobaven morts. Ara els comprenc. Haver d’acceptar la mort d’algú tan estimat que continua viu, pot representar, sovint, haver d’acceptar el teu fracàs o la poca habilitat per solucionar coses.

Hi ha altres pèrdues en vida que no podem enterrar, que malgrat no ser humanes, solen doldre també molt. Són les pèrdues dels indrets on hem viscut, dels paisatges que ens han acompanyat i dels objectes que gairebé han estat part de nosaltres mateixos. La casa dels pares, el carrer dels avis, les tasses de l’esmorzar, la platja de l’estiu…on va a parar tot això? Nosaltres hi hem deixat trossets de la nostra vida en tots aquests indrets i, en certa manera, les parets, els mobles, els racons, fins i  tot les olors i els ferums, l’aspror de les bufandes de llana que picaven i la suavitat dels llençols nets, la visió dels regals de Reis a la sala d’estar i la por de la fosca a la nit , el gust dolç de la xocolata desfeta del diumenge al matí i l’amargor de les faves que ens havíem d’empassar tant si com no…tot això i molt més  ens pertany. I un dia, de cop i volta ens ho arrabassen, sense demanar-nos permís, brutalment. Aquelles cortines que a nosaltres ens havien protegit del sol quan teníem el xarrampió i la varicel·la, hi ha qui, ara, les troba passades de moda… i aquelles maletes que guardàvem a les golfes perquè eren les dels avis de quan varen fer el viatge de noces, ara jauen en un contenidor perquè com que no tenen rodetes no són pràctiques. Quan temps ha de passar perquè els records no et facin mal, perquè els indrets et quedin a la ment com una foto de calendari bonica però sense vida pròpia, perquè puguis passar pel carrer on vas néixer sense nostàlgia, perquè no sentis una punxada a l’estómac cada vegada que entres a la casa on vas passar els estius i t’adonis que ja no saps on es guarden els coberts?. I quan en el pati de l’escola s’hi ha aixecat un bloc de pisos o quan la casa familiar ha desaparegut com per art d’encantament i en el seu lloc s’hi han construït uns grans magatzems? Aleshores ni tant sols ens queda l’esperança de poder anar-hi de visita. Aquest dolor tampoc no caduca. Desempallegar-te d’aquest passat és com anar traient capes d’una ceba: quan sembla que ja has arribat al cor, encara te’n queda una, i una altra… i mentrestant, cada estrebada que li claves et fa plorar una mica més. Els records dels llocs, dels objectes, dels sentits no surten a les esqueles i potser és perquè no s’acaben de morir mai, potser és perquè no trobem el lloc adient per enterrar-los.

[1] Poema de Màrius Torres escrit en el recordatori de la meva germana