Sí, tal com els ho dic. Vostès són testimonis que no van poder llegir el darrer comentari meu, perquè quan tot just començaven a fer-ho, els sortia una reguitzell de números i lletres que no els deixaven veure res més. Va ser així, oi? Vaja, com quan anàvem al cine, al poble, i mossèn Ramon posava la mà davant del projector perquè el petó del Gari Cuper a la noia de torn no ens fes pecar.

La Mercedites, la meva filla, m’ha dit que als que manen no els agrada el que dic, que, ras i curt, remugo massa. Però és que m’ho serveixen en safata! I que Déu Nostro Senyor ―i sobretot els capitostos– tenen un bastó que pega i no fa remor, i per això m’han esconyat l’enllaç ―em sembla que en diuen― que fa que vostès puguin llegir el que els escric. I ja saben que ho faig cada vegada que em sembla que els he de posar al corrent del que passa pel món o pel barri.

La veritat és que no sé perquè s’amoïnen tant pel que pugui dir una pobra portera, que no té estudis i que diu el que li surt de la barretina, amb fonament, això sí! Que el meu Eusebio ―al cel sia― sempre deia: “Les dones només callen el que no saben”, i jo, Secundina, tinc l’obligació, com a servidora de tots vostès, de tenir-los informats, sí senyor, de tot el que sé.

 Sort que La Merceditas m’ha arreglat aquest cordó invisible que em fa arribar fins a vostès, i m’ha dit que l’ha amagat de tal manera que ningú no el trobarà. Déu l’escolti! Perquè de “pescar, nedar i parlar, no en sap tothom qui s’ho pensa”, i jo ―mal m’està el dir-ho―, de xerrar en sé un rato llarg i ni morta no em faran callar! Bueno, potser morta sí que no en tindré més remei...