( Capítol VI -“La mort, una lliçó de vida”- Editorial Mediterrània, 2005)

 

Res no és mesquí

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surt i s’ullprèn

i té delit del bany:

que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

 

Res no és mesquí,

I tot ric com el vi i la galta colrada.

I l’onada del mar sempre riu,

Primavera d’hivern – Primavera d’estiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla verda eternament.

 

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l’heu demanada.

I si l’heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

Sinó un somriure fi

Que es dispersa com grills de taronja.

 

Res no es mesquí

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

– Avui, demà i ahir

s’esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit. [1]

 Moltes vegades ens costa demanar ajuda. Com que la mort és tabú, les seves conseqüències també ens semblen vergonyoses. El que abans marcava la tradició: mantenir el dol com a mínim un any, vestir de negre, no poder assistir a actes socials ni rebre felicitacions, no era perquè sí. De fet era el reflex extern del nostre interior. Era com portar un llum vermell encès que avisava que ens en passava alguna, i així, els altres ja sabien que n’havien de respectar les normes. Ara hem perdut aquest convencionalisme i alhora hem perdut la tranquil·litat de que no cal que fingim. Sovint et trobes amb gent que no saps si està al corrent del que t’ha passat i ni ells s’atreveixen a dir-te res ni tu a comentar-los-ho. És una situació molt incòmoda, i sobretot, quan en un rampell de sinceritat dius “Suposo que ja te n’has assabentat que....” i et diuen que sí, que ja ho saben. Per què, doncs, no t’han donat el condol? Moltes vegades no és fàcil trobar les paraules adients, però qualsevol paraula, pensament o gest s’agraeix molt i una mirada o una carícia reconforta i no s’oblida.

La primera premissa per a demanar ajuda és que en puguis parlar obertament, que no et neguis els fets a tu mateix. Poder parlar d’una pèrdua és poder fer-ho de tots els sentiments i emocions que et genera la relació que tenies amb la persona que s’ha mort. Això, pot remoure’ns el passat fins a punts insospitats i, sovint, no desitjats, i també pot significar que hem d’admetre la impossibilitat de realitzar plans futurs, la qual cosa ens pot costar d’assimilar.

Quan, després de la mort d’una persona estimada, arribes a ser conscient del que t’està passant i del que estàs sentint, significa que estàs sortint de l’estat de xoc i pot ser que comencis a tocar fons. Aquest és un bon moment per a demanar ajuda. Poden haver passat dies, setmanes, mesos o anys. El procés de dol no té data de caducitat. Dura el que el cos i l’ànima et demanen. I anar-hi en contra és fer-nos un mal favor.

Però, a qui demanem  ajuda? Als familiars? Als amics? Als professionals?. Comencem, naturalment, pels amics i familiars. Tots ells tenen un paper molt rellevant en la nostra recuperació, però sovint els exigim massa. A quins professionals, doncs, ens podem adreçar? Als psiquiatres, psicòlegs, experts en teràpies alternatives…?

Per començar, haig de confessar que jo tinc molts prejudicis en contra de psiquiatres i psicòlegs. Trobo que pagar perquè t’escoltin i et “curin” els “mals de l’ànima” no és gaire ortodox. Per una banda, és com reconèixer que tu no tens recursos personals per resoldre’t els problemes, i per l’altra, com una prostitució de l’esperit. És cert, que fins fa uns quants anys, en la nostra societat, els capellans jugaven el rol que els psicòlegs tenen en l’actualitat. T’escoltaven, t’orientaven i et donaven un espai per explicar-te – i a sobre era de franc!-. Ara, el canvi en les creences religioses i les presses de la nostra vida estressant -entre altres factors- ha fet que  haguem de buscar diferents mitjans.

Després de l’accident múltiple vaig trigar sis mesos a convèncer-me que necessitava ajuda. Quan feia unes quantes setmanes vaig escriure: “Tinc la sensació que mai més em passarà res de bo, que he arribat al final de la vida i que tot el que em queda és una motxilla molt feixuga. La vida és, realment una estafa, i de tot el que ha passat no en puc treure cap lliçó positiva”. Aquestes paraules ja eren un crit d’alarma, però així i tot no volia reconèixer que no me’n podia sortir sola. És veritat que les forces, quan cal, surten d’on siguin i com molt be deia la meva mare: “I que Déu no ens enviï tot el que podem suportar!”. Però també és cert que aguantar tot el pes de les pèrdues i de les seves conseqüències va en detriment d’un mateix, -que pot arribar a enmalaltir-, i dels que l’envolten. Físicament em trobava  malament –estava cansada per dintre i tenia la sensació que el meu cos es doblegava sota un pes invisible i insuportable- i el meu estat d’ànim era deplorable: canvis d’humor, ploreres contínues, eufòries momentànies, malsons i estats obsessius. Contínuament pensava com s’ho devien passar el meus germans, el meu fill, els parents més propers, tots els que anàvem en el mateix vaixell -o n’hauria de dir pastera?- de la desolació. Aparentment veia que ho portaven amb molta enteresa i els admirava, però no m’atrevia a preguntar-los com se sentien de debó. Amb el sofriment i el dolor tenim un fals pudor que potser altres cultures no tenen, i és que a nosaltres ens han ensenyat que no és políticament correcte mostrar els nostres sentiments, ni en públic ni gairebé en privat. Una de les observacions que més es remarca quan es va a un enterrament a casa nostra -i que es considera un fet  positiu- és que la família “no plorava i se la veia molt serena”. Això és el que compta, amagar les emocions i fer veure que ho superarem com hem superat altres esculls a la vida. El que em sap més greu d’aquesta actitud és que no només la tenim de cara la galeria sinó que aquest model també l’hem implantat en el nostre cercle més íntim, entre els que no hi hauria d’haver barreres i ens hauríem de tenir confiança: “Els nens no em poden veure plorar”, “Haig de ser forta pel meu marit”, “Jo no em puc desmuntar perquè sinó els meus pares no ho suportarien” etc. Són frases que s’han dit en totes les llars on hi ha hagut algun mort. Per això el plor en família, que seria una teràpia molt útil per a tots aquells que han patit la pèrdua o pèrdues comunes, és una comesa impensable, o poc freqüent,  en la nostra societat occidental, i com més avançada la societat, més accentuat és aquest tret.  L’única debilitat que se’ns permet és la seguir alguna teràpia, com més ortodoxa millor, i la de comprar d’aquesta manera, el nostre benestar.

 Em vaig decidir, doncs, a demanar ajuda a una psicòloga. Algú m’havia parlat d’una persona especialitzada en la teràpia de l’elaboració del dol. Tenia el seu telèfon des de feia força dies, i un matí, després d’una nit de plorera i de gairebé no haver dormit, la vaig trucar i em va donar hora. No n’estava gens convençuda, però m’adonava que no tenia més remei que donar-li una oportunitat i de la qual no me n’he penedit. A més d’ajudar-me a suportar el dolor de les morts, em va donar pautes per ordenar les coses i afrontar sentiments que no eren nous sinó més intensos, que ja, possiblement, havia viscut en altres situacions al llarg dels anys, però que no havia assimilat o no m’havia aturat a solucionar.

La pèrdua d’un ésser estimat ens pot activar conflictes i sentiments contradictoris que teníem latents, a més, naturalment, de generar-ne de nous. Així doncs, la psicoteràpia pot ser un bon camí per poder analitzar i afrontar el que ens està passant, però, naturalment, no és l’únic. Tots són vàlids sempre i quan ens serveixin a nosaltres. Jo en vaig provar uns quants més: homeopatia, acupuntura, anti-depressius convencionals i herbes, entre d’altres. Uns em van anar bé, altres no tant, però crec que tots varen aportar el seu granet de sorra en la meva recuperació.

L’eficàcia d’aquests remeis va molt lligada al professional que els administra. És fonamental que s’estableixi una bona relació i que hi puguis confiar, la qual cosa, malauradament, no sempre és així. M’he trobat amb persones que només de parlar-hi ja et fan sentir millor i d’altres que m’han cobrat preus abusius per administrar teràpies que malgrat que es basen en escoltar i comprendre el pacient, -la qual cosa, naturalment comporta el seu temps- t’enllesteixen en pocs minuts i només xerren ells. Com en tot s’ha de provar i trobar el que més et convé. Jo vaig deixar d’anar amb un d’aquests professionals que em va decebre per la manca d’atenció que em dispensava. Curiosament, però, em vaig trobar amb una paradoxa: tot el cas que no m’havia fet a la consulta, me’l va fer amb contínues trucades telefòniques per tal de saber per què l’havia deixat. Quan li vaig dir la veritat: que no em sentia ben tractada, es va enfadar força i de mala manera em va dir que m’equivocava molt i que no me’n sortiria si no continuava amb el seu tractament. Naturalment no vaig tornar-hi però vaig pensar que el sol fet d’haver pogut verbalitzar-li les raons que jo tenia per a no continuar, ja era un símptoma d’una millora. M’havia vist capaç d’enfrontar-me a una situació que, possiblement, mesos abans no hauria pogut. Sovint, doncs, els avanços no es veuen tant en els efectes que tenen sobre el problema concret sinó en un canvi d’actitud o en l’estat d’ànim general. Malgrat tot, hem d’estar preparats a tenir recaigudes i no podem baixar la guàrdia ja que el camí cap a la normalització no sempre és de roses, precisament.

Una altra de les coses rellevants en emprendre la teràpia que sigui, és  no pensar que el professional que ens atén. pel fet de ser-ne i de cobrar, fa ell sol tota la feina. Tu hi has de posar de la teva part i molt! La resposta a les teves preguntes la tens tu i no el terapeuta, ell és només l’eina perquè les puguis trobar, és una crossa per tornar a caminar. La voluntat ha ser teva i les ganes de sortir-ne també. És com deixar de fumar: tant se val les ajudes que demanis i obtinguis, si no n’estàs convençut continuaràs fent pipades al cigarret…Cal pensar, però, que sempre un viatge de mil milles comença amb un primer pas –com diu la dita anglesa-,i que el trajecte pot ser i serà llarg i ple d’obstacles que caldrà anar superant.


[1] Poema de Joan Salvat-Papasseit , escrit en el recordatori de la meva neboda.