―Sí home, ara li fan el mànec! ―se li va escapar a la Remei.

―No entiendo, ¿qué me dice? ―li va contestar l’homenet, amb posat d’estranyesa.

―Doncs, que ahora le hacen el mango. No sé si m’entén, vull dir que ara hi corro! ―li va deixar anar la dona. L’home, encara més confús, va optar per girar cua i marxar escales avall.

La Remei es va quedar, per uns segons, palplantada davant la porta del seu pis. No es podia creure el que li acabava de comunicar aquell homenet, amb cara de nen i americana tres talles massa gran. Si no fos que li havia deixat per escrit tot el que li havia explicat, s’hagués cregut que era un farsant que la volia enredar. Però no, estava molt clar que eren ordres de l’alcalde i així ho deia el fulletó que li havia lliurat, amb l’edicte tot just acabat de sortir del forn.

 És cert que la Remei havia tret molt pit davant l’homenet, però la veritat era que l’havia deixat ben amoïnada i atribolada. Poc sabia, per més que rumiés, què podia fer per sortir d’aquell atzucac.

Per començar, ella no tenia família i no els podia demanar el favor. Des de sempre havia viscut en aquell pis. De fet, hi havia nascut, hi havia crescut i s’hi havia quedat quan els seus pares es van morir i d’això ja feia més de vint anys. No s’havia casat i era filla única, per tant, era la mestressa de casa seva i hi vivia tota sola. I ben feliç que s’hi trobava! Podia entrar i sortir quan li plaïa i la seva col·lecció de mussols la tenia repartida per tot el pis, sense que fes nosa a ningú.

 I ara, la nova ordre, que el senyor alcalde s’havia tret de la màniga, li faria canviar els seus hàbits, a la seva edat! Ja podia anar-se esperant assegut, el senyor alcalde!

 L’homenet, juntament amb la informació, li havia deixat un altre paper. Era l’avís de la inspecció que li farien al cap de quinze dies. Per aquella data, el problema l’havia d’haver resolt o si no ‹‹serà l’ajuntament mateix qui solucionarà la situació, d’acord amb la normativa vigent››. La Remei tenia, doncs, dues setmanes de coll. Havia de posar fil a l’agulla, sense entretenir-se gaire.

 Quan l’homenet havia trucat li havia obert la porta encara amb bata. Normalment no es vestia fins havent esmorzat, i aquell matí, el timbre havia sonat a mitja torrada. Va decidir vestir-se sense acabar-se el cafè amb llet ni el que li quedava al plat  ―havia perdut la gana―, i va agafar el primer que va trobar a l’armari. Els colors no combinaven, però tant se valia, tenia pressa i ningú no se n’adonaria, si es posava l’abric a sobre. Li agradava sortir sempre ben arreglada, és cert ―no tant per agradar als altres com per estar en harmonia amb ella mateixa, solia dir a les seves amigues―, però el que li acabava de passar era una emergència, i el seu sentit de l’estètica li ho sabria perdonar.

 En sortir de la porteria es va fixar que la botiga de l’altra banda del carrer feia liquidació, un cartell penjat d’un dels aparadors ho deia ben clar: “Tancament pel letiro. Es tlaspassa”. Els amos eren xinesos i les erres les feien eles, fins i tot quan escrivien.

Quan la Remei va arribar a l’ajuntament, es va trobar una cua força llarga, de gent que hi anava per al mateix que ella. Va reconèixer la veïna del pis de sota i el veí amb qui es parlava pel celobert, els quals, com ella, vivien sols. Hi havia un batibull de veus i crits que feia difícil desxifrar què era del que realment discutien els cuaires. Tots, però, coincidien amb la indignació que sentien per la visita de l’homenet, que semblava haver-se fet tot el barri, de bon matí, repartint el nou ban del senyor alcalde.

La Remei es va adonar que no en trauria res de quedar-se a reclamar, i que més li valia espavilar-se pel seu compte. Es va acomiadar dels dos veïns que coneixia, i xino-xano se’n va tornar cap a casa, no sense abans fer una parada a la botiga on semblava que els preus de la mercaderia eren regalats. Encara que no hi comprés res, es distrauria una estoneta, perquè en aquell establiment dels xinesos hi havia de tot, des d’agulles imperdibles fins a motxilles per anar a l’alta muntanya, passant per cadires de platja, joguines bèl·liques i, fins i tot, animals i ninots de drap de grandària natural.

 Els quinze dies que li havien donat per a trobar una solució havien passat ràpidament i ja s’havien esgotat. La Remei, tota vestida de negre, esperava l’inspector d’un moment a l’altre.

 Cap a les dues del migdia van trucar a la porta i la Remei, arrossegant els peus, va anar a obrir. Un senyor d’uns cinquanta anys, petit i amb bigoti, la va saludar amb educació. Portava una carpeta de plàstic negre i de dintre es va treure un full.

 ―Passi, passi, i perdoni les maletes aquí al rebedor, però és que tot just ahir a la nit van arribar, sap? ―va dir la Remei a l’home, tot enretirant ls embalums del mig del pas, que feien intransitable el rebedor.

―Així doncs, té estadants? ―va preguntar-li el senyor del bigoti, una

mica decebut.

―Sí, la meva neboda i el seu marit han vingut per quedar-se, sap? La vida a pagès és molt dura, sap? i ells volen provar de trobar feina a ciutat, sap? sobretot pel bé dels nens, volen que estudiïn, sap?  ―l’home va fer una ganyota de disgust.

―També tenen fills?

―Sí, i tant! Un nen, una nena i un altre en camí ―va dir-li la Remei,

amb aire de satisfacció.

―I on són ara? Podria parlar amb ells?

―Ai, em temo que no. Dormen, sap? Ahir nit van arribar molt tard, i no els voldria destorbar. Però si vol, podem obrir una mica la porta de l’habitació i els veurà a tots quatre, com angelets, pobrets!

―D’acord. Em sap greu però les normes són les normes i els haig de veure amb els meus propis ulls. Suposo que ho entén, oi? ―va justificar-

se l’home, intentant semblar amable.  

―Oh, i tant! ―va contestar la Remei, mentre entreobria l’habitació que

quedava just al costat de la cuina. Les persianes estaven abaixades, però, amb la llum que entrava del passadís, es podien endevinar dos llits i dos matalassos al terra. Les vànoves, damunt dels llits, tapaven dos cossos bastant voluminosos, que semblaven ser els de la neboda i el seu marit, i els petits jeien damunt dels matalassos coberts per dues mantes de ratlles negres i marrons.

―Ja veig que vostè ha complert l’ordre de l’alcalde. Què hi farem, doncs, hauré de buscar un altre lloc.

―Sí, és clar, però la família pròpia és primer, oi? Em va semblar llegir-ho al fulletó que em van deixar ―la Remei ara estava més tranquil·la que quan havia obert la porta a l’inspector.

―Sí, en això té raó, el ban del senyor alcalde ho diu molt clar: ‹‹A causa de la crisi en què estem immersos, queda totalment prohibit viure sol en un habitatge de més de vint metres quadrats. Si no es disposa de família pròpia, l’ajuntament assignarà una persona d’acollida per cada deu metres quadrats que es disposin de més, fins a un màxim de vuit habitants. L’objectiu d’aquesta resolució, és complir amb una obligació social i moral de tots els ciutadans, ensems que ajudar a pal·liar el sofriment dels solitaris.››A vostè amb el pis que té, com a mínim n’hi corresponien quatre, d’inquilins, però ja veig que els té. Llàstima, perquè l’ajuntament ja li tenia una família a punt. Però en fi, els hauré de trobar un altre lloc ―va dir, resignat, l’inspector, mentre posava el full de paper dins la carpeta negra i es dirigia cap a la porta.

―Bon dia tingui ―li va desitjar la Remei.

―Bon dia ―va contestar-li l’home, poc convençut.

La Remei va sospirar alleujada un cop va veure l’home baixar les escales. Se’n va anar cap a la cuina i va beure’s un got d’aigua ben ple. Va pensar que havia de dinar però tenia pressa per endreçar el pis.

Va obrir la porta de l’habitació dels dos llits i els dos matalassos i es va dirigir cap a la finestra. Va aixecar la persiana, i l’estança es va omplir d’un sol impertinent que li va fer mig tancar els ulls.

 A poc a poc, la Remei va anar traient de sobre els llits i dels matalassos, les vànoves i les mantes i les va anar plegant amb cura. Sobre els jaços, ja sense l’abrigall, s’hi veien uns ninots de drap ―dos de més grans amb els cabells negres i arrissats i dos de mida infantil, de cabells rossos i llargs―, que, juntament amb les maletes que hi havia a l’entrada, havia manllevat de la botiga dels xinesos. De fet, ho havia pagat tot, amb la condició de poder-ho retornar i canviar per una coberteria d’acer inoxidable i una figura de porcellana, “si als meus néts no els agraden els ninos, i si les maletes són massa grosses pel viatge que haig d’emprendre”. Aquesta excusa és la que s’havia empatollat la Remei, davant la cara impertèrrita del xinès que l’atenia, qui, tot i no comprendre un borrall del que li estava dient la Remei, assentia amb el cap tot fent moviments curts i seguits. Aquesta era la mentida que s’havia empescat per poder tenir “la família” a casa, fins que passés la inspecció. Els amos de la botiga no sabien si era soltera o casada, conca o àvia i si li agradava viatjar o no. I això era una gran sort!

 La Remei, doncs, un cop va tenir els ninots dintre les maletes, va fer dos viatges per a baixar-les fins la porteria. Un cop a l’entrada, va esperar que obrissin la botiga, encara faltaven vuit minuts per a les quatre. Tan bon punt els xinesos van apujar la persiana, la Remei, carregada com una mula, va travessar el carrer i va fer el bescanvi.              

 A dos quarts de cinc, mentre dinava ―anava molt de tard per tots els tràfecs del dia― va pensar que havia fet un bon negoci: no solament podia continuar vivint sola, sinó que tenia la coberteria que sempre havia somiat i un mussol de porcellana nou, que seria l’enveja de la seva amiga Roser, la qual li havia copiat la idea de fer-ne col·lecció, però, que mal li estava el dir-ho, la seva no se li podia comparar ni en quantitat ni en qualitat.

Distreta amb els seus pensaments, no es va adonar que, pel celobert, es podien sentir els crits d’una dona que es discutia amb el seu marit, i els plors de, ben bé, tres criatures. El so sortia del pis del veí que vivia sol i que s’havia trobat a la cua de l’ajuntament. Bé, que vivia sol fins aquell dia que, pel que semblava, per ordre de l’alcalde, li havien proporcionat una família “perquè li fes companyia”.