Quin fart d’obrir i tancar la porta de la seu dels socialistes! ‹‹A tu, sí, a tu, no; a tu, no ho sé…›› ‹‹Espera que miro la llista negra, o la blanca o la de color de gos com fuig, que no sé quina em toca! ››, ‹‹I tu no ploris, que segur que de retratus dels nens en tens més a casa… ››… I amunt i avall, amb el manyoc de claus a la mà, com sant Pere.

Que si un es tanca amb pany i forrellat, que ni amb la clau mestra no el pot fer fora; que si l’altre vol entrar i no sap si li pot obrir la porta; que si don Felipe ―que no havia plegat aquest?―, li dóna ordres i ja no sap si ha de canviar el pany o llençar les claus per la claveguera del pati on surten a fumar els militants, o els barons, o vés a saber qui!

Pobre conserge!, quin estrés! Aquest pobre home ―o dona, que no vull que se’m tirin al damunt les femenines ― es mereix un pernil per Nadal. Què dic, un pernil? Un porc sencer!

Perquè ell barra ella, sap perfectament que ‹‹talli qui talli el bacallà, servidor barra servidora, es queda sempre de porter barra portera››, que ja ho deia el meu Eusebio, emulant el poeta. Bueno, això, del “ell/ella”, “tots/totes”, “porter/portera”, etc., encara no estava de moda quan ho va escriure el poeta… I s’estalviaven molt paper, molta tinta i molta saliva. Afortunats ells barra elles!