Si volen que els digui la veritat, això de posar portes al camp m’està posant el cap com un timbal. Sí, ja sé que em diran que és una dita, una expressió pròpia de la llengua, una frase feta… Ja ho sé. Però volen dir que cal repetir-la fins a la sacietat a totes hores i parlant de tots els temes?
I dic això, perquè no només ho repeteixen mil i una vegades els tertulians de torn de les teles i ràdios, sinó que el presentador d’un programa de força audiència, ens diu, també, que amb les rebaixes “no podem posar portes al camp”. I què té a veure una cosa amb l’altra? Sí, ja sé que em diran que es refereix a que cadascú pot fer el que li surti de la barretina, i que si algú vol començar a rebentar preus per Santa Llúcia, ho pot fer sense que ningú no li digui ni ase ni bèstia; que ja ho he entès, que tampoc no sóc tan ignoranta! I posats a fer, el locutor també hauria pogut afegir: ‹‹I com no podia ser d’una altra manera››, l’altra “expressió” de moda, que sembla que si no la posem al final d’una frase, la frase no queda prou solemne ni té prou pes.
A mi, que em perdonin, però totes aquestes expressions, repetides un fotimer de vegades en una tertúlia de vint minuts, em semblen dites ―o com ne vulguin dir― que ens les engalten perquè els que no tenim estudis ens quedem bocabadats de la riquesa lingüística dels que xerrotegen pel sense fils i la petita pantalla. Però a mi no em faran combregar amb rodes de molí i ca! Estic fins al monyo de sentir-les sense parar. Una mica de varietat, si us plau!
I posada, com estic, a queixar-me, els diré que trobo a faltar, en els nostres mitjans de comunicació, les dites de sempre, les de tota la vida, com la que deia el meu Eusebio ―al cel sia―, aquella de: ‹‹presumir i no valer, demostra poc valer›› o ‹‹presumir sense valer és follia››, per exemple. A veure, doncs, si comencen a emprar més els diccionaris de refranys, dites i frases fetes i menys el Google. Apa, ja ho he dit!