Feia dies que no la veia. “Alguna n’hi deu passar”, em vaig dir i m’hi he arribat aquest matí. Fa de portera al número onze, el portal del costat.

Quan hi he arribat, la Trini enlloc. Ha baixat la veïna del primer i li he preguntat si sabia on era. “No l’he vist des de fa uns dies, ara que ho diu, i l’escala ningú l’ha fregat, ara que m’hi fixo”.

Cregui’m que m’he començat a preocupar. “I si ha tingut un atac de cor i fa dies que és morta?” Déu me’n guard de tenir aquests pensaments, m’he dit, però sí que m’ha passat pel cap….

He picat a la porta amb la mà, res. Una mica més fort, tampoc, res. He picat i he cridat “Trini!, Trini! Que em sents?” i he sentit passes. La Trini, feta una calamitat —els cabells estarrufats, la cara desencaixada i amb una bata de boatiné que tenia més anys que ella— m’ha obert.

“Què passa, Secundina?” “Com que què passa? I a tu?”. M’he espantat, la veritat. Tenia ulls d’esperitada i no l’havia vista mai d’aquesta manera, semblava una aparició. “Què vols dir?”, la Trini no entenia la meva preocupació. “Pues que fa dies que no se’t veu ni en forat ni en finestra, tens l’escala feta una cort de porcs i tu que no et veus? fas pena!”.

La Trini, s’ha mirat al mirall que tenen al vestíbul. “Ui! Sí que faig por! Però és que no la trobo…”. “Què vols dir? Què has perdut?”. Vaig pensar que potser se li havia escapat la gateta, li té molt carinyu perquè li fa molta companyia. “La maleta!”, em va dir pujant la veu. S’estava posant nerviosa. “Quina maleta? On te’n vas?”, no m’havia parlat de viatges, potser s’havia apuntat a l’Insersu, i no me n’havia dit res.

“La maleta, Secun, la maleta!”, em repetia. “Però on has d’anar, Trini?”, pel to, em donava compte que el viatge no era de recreo.

“On vols que vagi? Pues, me’n torno al pueblu, ves quin remei!”. La Trini no estava bé, alguna de grossa n’hi passava. “I per què te n’has d’anar al pueblu?”, li he preguntat. “Perquè ens han reclamat, Secun, ens hi fan tornar!” “Qui t’hi fa tornar?”, li pregunto, convençuda que el cervell se li ha girat i té deliris.

La Trini s’ha posat a plorar i a sanglotar. No tenia aturador i li he anat a buscar un got d’aigua. Després de fer un glop, ja més serena, m’ha etzibat, mirant-me els ulls i com si fos jo la que no s’entera de les notícies: “Els que manen, Secun, els que manen a Extremadura, d’on vaig venir fa cinquanta-tres anys. Ens han dit que hem de tornar. I pel que sembla hem de fer-ho amb tot el que ens vam endur quan vam marxar del pueblu. I ara, no trobo la maleta de fusta lligada amb cordills amb la que vaig venir!”

Pobra Trini! No és a ella que se li ha girat el cervell, són els de dalt que tenen deliris! Però, a la Trini, qui li farà passar les angusties? Ja m’ho deia el meu Eusebio que n’hi ha més a fora que a dintre…