Tant sí com no, la del setè va voler que pugés al seu pis a fer la castanyada.

Què volen que els digui? A mi no em sembla adequat que una portera, com jo, entri a casa dels inquilins de l’escala… No està bé, no sé si m’entenen; jo netejo el terra, faig els vidres, enllustro la barana, pregunto a tothom que entra ―i no conec― on van, trec les escombraries i faig moltes altres coses que ara no em vénen a la memòria; però, entrar als pisos? Mai! Claro que jo tampoc no vull que xafardegin la meva garita. Com molt bé deia el meu  Eusebio: “cadascú a casa seva i Déu en la de tots!”

 Però, bueno, tant va insistir la del setè, que m’hi vaig arribar. I saben allò que els vaig comentar l’any passat que avui dia, no se celebra la castanyada, perquè tothom es disfressa per fer por? Pues això és amb el que em vaig trobar!

 Era ple de galifardeus ―i galifardeues, naturalment; no voldria que m’amonestés la del tercer― que em van clavar un susto de mort, amb carbasses foradades i barrets negres i punxeguts al cap, només obrir-me la porta.

 I el pis, Mare de Déu Senyor! Semblava la cova de l’infern! Tot ben fosc i negre com la gola del llop amb esqueletos penjant de les parets en lloc de quadros. Feia feredat!  

 Vaig recular cagada de por ―i ja em perdonaran l’expressió― i quan ja era a mitja escala la del setè em va cridar. Sort que li conec la veu, perquè pintada com anava i vestida tan estrafolàriament no l’havia reconeguda.

 I va ser aleshores que vaig saber perquè m’havia convidat a la festa. Tota melosa em va dir: “Secundina, que ja se’n va? Però si la festa encara no ha començat…” I tot allargant-me un llibre dels seus, d’aquells de Londres, i fent-se la simpàtica, va afegir: “Miri, li regalo la segona edició de la meva novel·la “London is London”, oi que escriurà a la seva pàgina uep que n’ha sortir una segona edició? Ah, i posi, també, que hi ha uns senyors molt importants que n’han dit meravelles, del llibre!”.

 Tindrà barra la del setè? Només m’havia convidat perquè volia que li fes el favor de sempre: que els donés la notícia del seu “Reus, París o Londres” o el que sigui; que a mi tant se me’n dóna! És ben bé allò de “em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester”! Això m’ho repetia sempre la meva mare quan n’hi volia treure alguna coseta; aquesta dita no és de l’Eusebio… però tant se val qui ho digués, fos qui fos tenia més raó que Parimon en Albaida!

 Doncs, apa, ja els ho he dit. I si volen més explicacions de la seva “famosa” novel·la, mirin la secció de “Notícies”, que jo ja m’estic atipant de fer-li de recadera, a la del setè.