Repta el silenci des del teu silenci
I així l’espai de tu mateix que guanyis
serà lliure de tota servitud.
Només l’íntim combat es justifica
perquè d’ell en pervé força i misteri.
Tot és excés en el mudar dels homes
i al capdavall descobrim amb sorpresa
que, fet i fet, l’essencial s’amaga
rere el gest repetit sense peresa
rere el somriure que ens infon coratge
i sobretot rere l’amor que es dóna
sense exigir favors ni recompenses.
Aquest vers d’en Martí Pol és difícil, però és molt suggerent. L’essencial s’amaga. Les aparences enganyen, qui guarda la vida la perd, qui perd la vida la guanya, si el gra caigut a terra mor dóna molt de fruit, si no mor és inútil… Per què ens han posat en una existencia tan plena de paranys? I, a més, sense demanar-nos permís, ni avisar-nos del que trobaríem?… Per què hem de viure sempre amenaçats pel que ens pot pasar? Per què mai no sabem si el que fem seràá pel nostre bé o el nostre mal? Quin coi de mal hem fet perquè siguem tractats aixi?…