La nena, la meva filla, la Merceditas, m’ha demanat que li expliqui coses per penjar al seu fesbuc. No sé què es això del fesbuc ─o com esdigui─ ni com pot “penjar” res del que jo pugui dir. Què vol dir penjar? Es pengen quadros, es penja la roba estesa i abans penjaven els que es portaven malament; però penjar paraules? Ja m’ho explicareu!

La nena, però, em diu antiquada i que no m’amoïni, que ja ho farà ella, però que li conti coses, que en tinc moltes, amb tants anys de fer de portera. I en això, sí que té raó. És clar que les porteres hem de ser com els confessors: escoltar, callar i intentar que no se’ns noti que sabem el que sabem. A vegades costa, no us cregueu! Perquè quan has sentit la del tercer despotricant de la del principal i tot seguit te les has trobades sortint juntetes i de bracet, la veritat és que et vénen unes ganes de dir-los que no facin més el paperina, que no saps com aturar-les, les ganes, vull dir! Però te n’has d’estar; l’Eusebio sempre m’ho recordava: “Secundina, cuidaaaadu… que vals més pel que calles que pel que dius” i tenia raó perquè em van donar l’empleiu per la meva discreció ─o això em van dir─, encara que un dia em sangrarà la llengua de tan mossegar-me-la.

Ara els posaré un exemple del que no puc explicar. El senyor de l’entresòl quan la dona i els nens són fora, a la Cerdanya ─hi tenen una casa per passar l’estiu─, ell arriba cada dia, cap a les set del matí, amb el mateix vestit del dia abans. Passada una hora, més o menys, torna a sortir, ben enclenxinat i fet un pinzell. I així, de dilluns a divendres. Però jo, muda. Que penso el que penso? I tant que sí! El pensament és lliure, oi? Però Déu me’n guard d’aixecar falsos testimonis. Sempre que el veig entrar per la porta de ferro em ve a la memòria aquella espècie de llistat de manaments que la meva mare em va donar -escrits en un cartonet-, just abans de casar-me. Es deia “La guía de la buena esposa” i n’hi havia unadotzena, ben bona! de consells per fer feliç el marit. I perquè entengués que els havia de seguir al peu de la lletra, la meva mare em va explicar una xafarderia d’una seva amiga que, de fet, havia promès no escampar. El que no sé ─ara que hi penso─, és per què me la va contar a mi, si no podia fer-ho… però, en fi, si ella va explicar-m’ho, no veig per què jo no ho puc fer ara, que ja han passat tants anys i ella és morta ─la meva mare, vull dir, i que al cel sia─ i la seva amiga, també. Totes dues estan fent malves al mateix cementiri. El que em volia dir, ras i curt, la meva mare, era que hi ha coses, que quan ets casada,  més val no saber-les.

Ara pla! Vesque la Merceditas, m’està dient que no puc explicar històries massa llargues, que no hi caben tantes paraules i que si de cas el que us vull explicar ja m’ho penjarà al calaix dels retalls que hi té més lloc. No sé què s’ha empatollat i no em vull fer pesada, però, ¿des de quan les paraules van a kilos o a metros? I que em perdoni la nena, però jo no he vist mai penjada ni una “A” ni una “Z”… Per mi, que la Merceditas llegeix massa; i una mica, sí, però tant, no pot ser bo de cap de les maneres.