L’Arturo va fer un petó a la galta dreta de l’Adelita i es va posar el barret. Feia fred a fora. El termòmetre de la galeria marcava cinc i mig, sobre zero. Feia dies que no arribaven ni a la mitja dotzena de graus.  L’Adelita es va quedar palplantada mirant fixament la porta que l’Arturo havia tancat de cop, amb un “No vindré a dinar”, i res més. La dona es preguntava per què el seu marit no havia agafat l’abric de llana, aquell matí, que precisament l’aire era gèlid i en canvi s’havia posat l’americana dels casaments que amb prou feines feia pujar la temperatura corporal, ni tan sols quan ja s’havia begut més del compte ─la qual cosa era habitual durant les felices celebracions de la unió de dues ànimes que s’estimaven. Sempre que havien ensopegat casaments entre novembre i març, l’Arturo havia arreplegat una bona galipàndria. Va engegar la ràdio. La música de la sintonia del programa ja s’estava acabant però va ser a temps a sentir la veu suau ─com de vellut─ de donya Mariana del Val que radiava el cinquè consell de la ‘Guia de la buena esposa’: “Hazle sentir en el paraíso. Durante los meses más fríos del año debes preparar la chimenea antes de su llegada. Tu marido sentirá que ha llegado a un paraíso de descanso y orden, esto te levantará el ánimo a ti también.” El que sentia l’estava posant nerviosa. Cada consell era més difícil de dur a terme; cada setmana la Mariana del Val posava el llistó més alt a les sacrificades mullers.  Era evident que havia de preparar una llar de foc per quan el seu marit arribés. Això significava que si no venia a dinar tenia temps fins al vespre, però, així i tot, se li havia girat molta feina. Hauria d’anar a buscar llenya, també. Però on? I on la faria cremar, si no tenia llar de foc? Havia de començar per aquí, saltava als ulls, però d’on la trauria? A més, avui era molt important de seguir el consell al peu de la lletra perquè l’Arturo arribaria geladet, pobret, tan lleugerament habillat com havia sortit. De ben segur que deuria tenir un compromís important i havia volgut impressionar, d’aquí la tria del vestit d’anar de boda. L’Adelita, neguitosa, es va asseure a la butaca del seu marit. Només ho feia quan ell era a la feina i únicament en cas que les decisions que havia de prendre requerissin un relaxament curt, però efectiu. I, sens dubte, aquell era un dels moments per als quals era indicat reposar les natges i una mica l’esquena, en la butaca prohibida. Quan s’aixequés ja hi passaria l’aspiradora perquè no hi quedés ni un cabell dels seus. L’Arturo no havia de saber-ho. Disposava de deu hores, més o menys. Mentre estava asseguda amb la mirada perduda, va entreveure una pila de targetes al costat de l’aparell telefònic. Distretament les va prendre i les va anar passant. De cop va fer un bot. La tarja que tenia entre els dits li oferia, exactament, el que necessitava: “Vingui al paradís! La Cabana Verda li ofereix la flama que li escalfarà els ànims i els hi aixecarà amb total satisfacció seva”. Això era just el que li havia dit donya Mariana del Val. Aquesta era la llar de foc que buscava. A més, a la part de baix, i amb lletra menuda, deia que disposaven de tot tipus de cubicles, de diferents preus i de disponibilitat immediata. L’Adelita va respirar alleugerida, encara que no sabia què volia dir cubicles, sí que entenia “disponibilitat immediata”. No hi havia cap número de telèfon, només l’adreça. “Quina sort que l’Arturo tingués aquesta targeta, segurament ha pensat de posar llar de foc a casa. Potser em vol donar una sorpresa i ara seré jo qui l’hi doni!” va pensar, divertida i satisfeta de la troballa. Va pensar que si volia tenir-ho tot llest pel vespre n’havia de fer via. Una cosa era que l’empresa servís de pressa i l’altra que pogués fer miracles i tenir-ho pel mateix dia, potser seria demanar massa, però havia d’intentar-ho. Es va posar l’abric i es va lligar un mocador al cap que li conservés el crepat ─només podia anar a la perruqueria un cop a la setmana─ i que li tapés les orelles. Per l’adreça que hi havia a la targeta, el millor era anar-hi amb el tren de Sarrià. Encara hauria de caminar uns vint minuts, però un taxi no se’l podia permetre. Mentre baixava les escales de l’estació li va venir al cap com ho pagaria. No hi havia caigut, absorta com estava a fer feliç el seu marit aquella mateixa nit. Però les misses d’un lloc o altre havien de sortir i ella no tenia accés a la llibreta d’estalvis de l’Arturo, i per pagar trinco-trinco no en duia prou. Després de rumiar una mica, va decidir que es faria passar per la secretària del seu marit i donaria l’adreça del seu despatx perquè hi enviessin la factura. Amb una mica de sort, el seu home no s’enfadaria, al cap i a la fi era una millora no només per a la llar sinó pel benestar domèstic i, sense cap mena de dubte, el primer que en sortiria beneficiat seria ell.

Quan va ser davant la porta, es va senyar, va exclamar un “que Déu m’ajudi!” escanyat i va trucar el timbre de la porta que figurava a la targeta. L’Adelita estava una mica estranyada que no fos una botiga amb un aparador il·luminat, però com que no solia comprar llars de foc, va pensar que potser ja era normal que les venguessin en un pis on totes les finestres eren tancades amb porticons de fusta de color verd fosc. Van tardar uns segons a obrir. A l’altra banda de la porta, un home amb pantalons grisos i armilla de ratlles vermelles i negres la va fer passar, no sense abans mirar a banda i banda del carrer i de tancar amb un cop sec. Un cop dins, l’Adelita li va mostrar la targeta, tot dient-li que potser coneixia el Sr. Arturo i que ella era la seva secretària i que li agradaria una llar de foc. L’home que l’havia deixat entrar se la va mirar de cap a peus, dissimuladament. “No sé quantes secretàries té aquest senyor Arturo, però cada dia se les tria més grans, podria ser la seva dona”, va pensar, i sense deixar entreveure la seva sorpresa va dir-li, a l’Adelita: “Sí, precisament el Sr. Arturo ha trucat que vindria d’aquí a mitja hora, però no m’ha comentat res d’una llar de foc”. “No, és clar que no n’hi ha dit res, és que vull que sigui una sorpresa. Però n’està segur que li ha dit que venia cap aquí?” Ara, la sorpresa era l’Adelita, també seria casualitat que justament aquell dia mateix haguessin tingut, tots dos, la mateixa pensada. “Sí, senyora. Si vol el pot esperar al saló blau”. “D’acord, l’esperaré, encara que tinc una mica de pressa”. El saló blau era un habitacle no massa gran, amb les quatre parets cobertes per cortinatges ─estampats amb grans gerros amb flors de colors llampants─ que penjaven de barres daurades. Un tresillo tapissat amb una tela gruixuda i fosca i una tauleta de vidre ocupaven una banda de la sala i a l’altra, hi havia un canterano d’estil rococó bastant atrotinat. L’Adelita es va asseure al sofà. Es va treure l’abric i se’l va posar, ben plegat, damunt les cames. Va desfer el nus del mocador del cap i també el va plegar i el va deixar al costat de la bossa. Li va agafar ganes d’anar a fer aigües, però no es va atrevir a aixecar-se. Va creuar les cames i la faldilla li va pujar fins a mitja cuixa. Quan anava a estirar-se-la cap avall, la porta es va obrir i l’Arturo va entrar acompanyat de l’homenet de l’armilla de ratlles. “Aquí l’espera la seva secretària”, va anunciar tot girant cua.

L’Arturo es va quedar palplantat amb la cara blanca com un llençol i, balbucejant, va dir, tement el pitjor: “Què hi fas aquí, Adelita?”. “He vingut per la llar de foc, com tu. Quina casualitat, oi, carinyu, que tots dos haguem decidit comprar-ne una, el mateix dia?”. L’Adelita s’havia aixecat i estava dreta a tocar del seu marit. “Sí, és clar, quina casualitat…”, va contestar l’Arturo que no entenia res i per un moment va pensar que no deuria ser on realment era. “Som-hi, doncs, anem a triar-la”, li va dir l’Adelita, contenta de poder escollir la llar de foc en companyia, a ella sempre li costava decidir-se, ja que era força cagadubtes. De sobte, a l’Arturo ─que estava fet un embolic i força confús─ li van venir a la memòria les pintures que penjaven de l’habitació habitual i va demanar que els hi portessin. No sabia massa què estava succeint però endevinava que havia de seguir-li el corrent de “comprar una llar de foc” si és que volia salvar la situació. No s’havia equivocat i en una de les pintures que hi havia a una banda del llit ample que presidia la cambra s’hi veia una noia completament nua, ajaguda sobre una chaise longue, fent-se l’adormida i al fons, una llar de foc encesa que il·luminava, amb rajos vermellosos, el fons de la pintura. “Oh, quin dormitori més bonic, però, on és la llar de foc?”, va preguntar l’Adelita que començava a desistir de trobar cap lògica a aquella manera tan original d’exposar el producte que es volia vendre. “Mira, aquí en tens una”, li va dir l’Arturo, un cop l’homenet que els havia acompanyat havia desaparegut, movent el cap d’un cantó a l’altre i fent una ganyota de no creure’s el que estava succeint. L’Adelita va tenir una decepció. No s’esperava una llar de foc pintada i penjada a la paret ─i menys amb una dona conilla al bell mig del quadre. Ella en volia una de “veritat”, feta de totxos i amb una lleixa de marbre per posar-hi les fotografies dels nens. “Però, aquesta no la podem comprar!”, va exclamar. “Ja ho sé, carinyu, però ens la poden fer igual, t’agrada?” li va dir l’Arturo, que no les tenia totes de sortir airós de la peculiar situació en la qual es trobava. “Sí….” va contestar l’Adela, no gaire convençuda, “I no en podríem veure més, sense senyores…?” va afegir. L’Arturo li va explicar que aquella era molt adient pel racó de la seva sala on la volien col·locar i que la podien encarregar de seguida. L’Adela s’hi va avenir, sense massa convenciment. Al capdavall era l’Arturo qui havia d’estar-ne content i si ell era feliç amb la tria ella també, i ja li ho havia dit donya Mariana del Val per la ràdio: ‘cuidar de su comodidad te brindará una enorme satisfacción personal.’ L’Arturo i l’Adelita van sortir doncs de l’habitació, per sorpresa de l’homenet de l’armilla, ja que no s’hi havien estat ni deu minuts. N’hi havia de ràpids, “però tant?”, va preguntar-se. Feia vint-i-cinc anys que treballava en el local i no podia recordar una estada tan curta. Quan l’Arturo va passar pel seu costat li va demanar que acompanyés a la “senyora” a la porta i li demanés un taxi. A l’Adela li va manar, sense contemplacions, que se n’anés cap a casa ja que els nens eren a punt d’arribar d’escola i ell s’havia de quedar per acabar de fer la comanda i el pagament.

L’Adelita, obedient va seguir l’homenet i en sortir per esperar el taxi a la vorera, es va topar amb la Trini, la secretària del seu marit, que justament es disposava a trucar el timbre de la Cabana Verda. “Bon dia, senyora…”, va dir-li amb un fil de veu, la Trini. “Bon dia, tu també vens per aquí?” li va preguntar. “Sí..”, va contestar-li la secretària, posant-se vermella. L’Adelita, però no se’n va adonar, perquè el taxí ja havia arribat i va enfilar-s’hi. “Segur que la Trini escolta la ràdio mentre treballa i ha sentit el que ens deia donya Mariana del Val. Hauré d’avisar l’Arturo, no està bé que les empleades perdin el temps distraient-se amb la ràdio i sortint a comprar en hores de feina”.

Però, aquell vespre, no n’hi parlaria. Aquell vespre el seu marit necessitaria distreure’s després d’una jornada de treball avorrida, ‘su aburrido día de trabajo necesita mejorar. Una de tus obligaciones es distraerlo’, va recordar. I què millor que parlar d’on i com posarien la llar de foc?

L’Adela va arribar a casa contenta, només havia d’esperar que arribés l’artefacte i el seu marit, és clar. I no hi faria res si l’Arturo arribava a les petites, ella l’esperaria desperta, perquè la Mariana del Val ja l’havia advertit: ‘No te quejes si llega tarde, si va a divertirse sin ti o si no llega en toda la noche. Trata de entender su mundo de compromisos’.

Mai podria agrair-li prou a la “locutora per excel·lència de les ones hertzianes”. Gràcies a ella s’estava convertint en millor esposa i millor mare. En definitiva s’estava fent “dona” i això no es pagava amb diners.