(Capitol II, “La mort, una lliçó de vida?”, Editorial Mediterrània, 2005)
                                 Estic cansat de tu, domini fosc

I tempestat de flama.

M’exaltaré damunt els horitzons

I trauré les banderes al desert

De la darrera cavalcada.

Reina d’aquestes hores, ara véns

Tota brillant, armada.

Inútil desesper del vespre! L’alba

S’acosta ja amb l’espasa,

I l’ardor temerari que m’encén

Allunya les estrelles.[1]

Les morts poden ser sobtades o esperades, violentes, lògiques, acceptables, innecessàries i fins i tot absurdes. Però, siguin com siguin, en el moment que succeeixen, ens esgarrapen l’ànima i fan que se’ns obri un profund abisme entre el passat i el present. Per més que l’esperis, per més que l’hagis previst, o quan passa tot el contrari i és de cop, la primera reacció, normalment,  és d’incredulitat.

En cap de les morts que m’han tocat de prop, en un primer moment no vaig sentir una desesperació punyent. Més aviat diria que estava massa serena i tot. És a mesura que passen els dies i vas trobant el buit, que l’esboranc es va eixamplant. Recorda quan et torces un peu caminant que, de moment, continues la marxa empesa per la inèrcia, i no és fins al cap d’unes hores -quan el deixes en repòs- que no es comença a inflar i ja no el pots posar a terra. Això es una mica el que ens passa quan rebem la noticia d’una mort. Però ja a partir que anem encaixant els fets, ens adonem que facis el que facis -molta activitat, descansar tant com pots, pensar que la vida és curta i s’ha d’aprofitar, plorar tot el dia, etc…- difícilment et pots estalviar cap de les fases per les quals s’ha de passar. Un dia o altra arriben: ràbia, tristesa, desassossec, sentiment de culpabilitat, obsessions, necessitat que tothom sàpiga el que t’ha passat, voler estar sol i tota una lletania d’estats d’ànim que ni tan sols endevinaves que poguessin coincidir en una sola persona.

La mort del pare va ser sobtada, i en tinc un record de continuat vertigen i de glopades de plors. Quan anava pel carrer o quan em despertava sobressaltada al matí, era com si el terra se’m mogués. Una vegada, la mare d’una noia malalta de sida em va explicar el que ella va sentir quan li van donar el diagnòstic de la seva filla: “Era com si el terra fos de goma i els peus se m’hi enfonsaven”. Aquesta era també la meva sensació.

La del meu pare era la meva primera mort de debó, en el sentit que en les altres que hagués pogut presenciar -avis, oncles, ties o  amics- sempre hi tenia els meus pares a primera fila. Ells eren els que ens consolaven, feien els tràmits, nosaltres simplement els acompanyàvem. A partir que comencen a faltar un dels pares aquesta barrera es comença a desmuntar. Ets tu qui reps el condol, ets tu qui organitzes el funeral, ets tu qui consoles i fas companyia als altres. Creixes de cop. D’alguna manera, s’acaba en sec l’infantesa i l’adolescència. 

Quan arriba la nit, torno a sentir aquella angoixa i aquell forat a l’estómac dels dies després de morir el pare. No acabo de creure’m que ja no el veuré més, que no li podré explicar res, que els arbres que fotografiï ja no els veurà…M’ha deixat un buit que no puc omplir i al qual no em vull acostumar, que és molt pitjor! Torno a estar molt trista, em sento molt, molt sola.(diari personal, Rwanda)[2]

Les morts que ja s’esperen et donen un temps per pensar. Pots experimentar amb el que sentiràs quan t’avisin que ja s’ha mort el malalt, intentes imaginar-te la teva vida sense aquella persona i saps que mentrestant li has de fer la vida agradable perquè té els dies comptats. Jo em pregunto per què no fem això amb tothom? Si ens penséssim que a tots ens pot caure un test al cap – com vulgarment es diu -, en qualsevol moment, intentaríem de tenir una millor relació amb la gent? De fet, des que al meu germà se li va diagnosticar la malaltia fins que a la seva mort, força parents i coneguts van morir de manera ràpida i sobtada i no havíem estat patint per ells ni vàrem tenir l’oportunitat d’acomiadar-nos-en. Aquesta és una gran paradoxa, ens desesperem quan algú ha estat diagnosticat d’una malaltia greu, però no volem pensar que la mort ens pot sorprendre en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Qui s’hagués cregut, aquella vigília de pont del Pilar, que en vint-i-quatre hores desapareixerien les quatre persones que van tenir l’accident? Pensar que un matrimoni en plena joventut deixaria dos fills petits orfes, quina bestiesa! Que una nena de pocs anys, plena de salut, l’endemà ja no hi seria? Impensable! Que una dona de setanta-dos anys deixaria de ser-hi d’un dia per l’altre, per què havíem d’imaginar-ho? O que una dona jove, tot just tornada de vacances d’estiu, desapareixeria en dos dies? Quina absurditat!…I no serà que cada dia no en morin centenars en accidents, guerres o d’atacs de cor, però sempre toca al veí…mai a  nosaltres!.

A vegades pensem que la mort d’algú molt proper no la podrem suportar: “Si el meu marit es morís jo no ho aguantaria, ens estimem tant…”, o “Quan la meva mare es mori jo ja no aixecaré més el cap, ho és tot per a mi”, són comentaris habituals. Com t’encares a una mort sovint va lligat a com has viscut la relació amb aquella persona. Si l’has feta feliç, si te n’ha fet a tu, si us heu respectat i tingut cura l’una de l’altra (en la família, en l’amistat, en la feina, etc…), i si sobretot, te n’has pogut acomiadar, els records són molt més amables i l’enyor és això: un enyor sense recança. Si, al contrari, la relació ha estat plena de conflictes, si no has fet tot el possible per estar-hi bé, i sobretot si han quedat assumptes pendents, al dolor s’hi suma el sentiment de culpabilitat i la impossibilitat d’arreglar les coses. Aquest mai més es pot arribar a fer molt insuportable quan no t’ha quedat la consciència tranquil·la. “Déu nos en guard d’un ja està fet” solia dir la meva mare…Per això ningú no pot reaccionar d’igual manera davant d’una mateixa pèrdua i ningú no pot entendre la reacció de l’altre. Hauríem de ser l’altre per conèixer què l’unia al mort i com ho vivia. No hi ha normes ni regles ni patrons per les reaccions davant la mort. Són les que són i només el que sentim i com ho sentim és el que val.

Jo no sé com els altres aguanten, jo reconec que  no sóc forta, ni serena, ni res de res, voldria desaparèixer o prendre’m tot un paquet de pastilles per a poder quedar-me adormida…

                       “M’avergonyeixo de ser tan feble, però no puc més. Em fa ràbia la gent que    em diu “això és molt fort!”, com si no ho sabés!, odio tot i tothom i m’odio a mi mateixa per estar així”  (diari personal)