Me’n faig creus! Com que no tinc estudis i la feina de servidora de vostès és fregar l’escala, no vull opinar gaire… però m’he dit: «Secundina, no anem bé!» i és que acabo de llegir en una pàgina del diari, on he posat la galleda, una notícia que m’ha deixat esborronada!

Si, senyors! Que què vull dir? Pues que no sé què punyetes ―i perdonin l’expressió― ha fet un dels ministres d’aquells que manen molt, que sembla que ha deixat anar de la presó no sé quants estraperlistes de la droga ―o com se diguin― i campen pel carrer, tan amples!

La Trini, la portera de l’onze i amiga meva, quan ha vingut a portar-me el número de l’ONCE ―que comprem a mitges cada setmana―, en veure’m la cara de beneita del cabàs que feia m’ha preguntat si em passava res. Jo només he pogut recollir el paper de terra ―un mica moll― i li he mostrat. «Ah!» m’ha dit tan panxa:«Això? Però si ja es veia venir!».

Jo, la veritat sigui dita, m’he quedat de pasta de moniato. No sabia pas de què em parlava. I llavonses ella m’ha explicat que ho han fet perquè els països de tot el món no fiquin el nas en els assumptes d’Espanya. Sembla, pues, que si els ministres que manen molt no remenen la merda ―ai perdonin, ja he tornat a dir una paraulota!─ dels de l’estranger de fora, els de l’estranger de fora no remenaran la d’aquí…

I claro, llavonses sí que ho he entès de seguida: el que no volen és haver de reconèixer que van fer tantes maldats durant la guerra ―i després―: tots els morts al camp de la Bota, a Montjuïc i els llençats a les cunetes; tots els que van enviar a la presó de males maneres; tots els que van torturar fins a deixar-los fets una piltrafa; tots els que…

Sí, ja sé què em diran vostès: que exagero, que quines idees de bombero que tinc, que els ministres que manen molt ho fan pel bé del país, per no sobrecarregar-se de feina i poder estar més per les coses de casa, que…

I jo, què volen que els digui? El meu Eusebio sempre deia «pensa mal i no erraràs», i em temo que el meu home, en això, tenia tot la raó, desgraciadament…