Estic ben amoïnada, no ho puc amagar. Resulta que m’ha vingut la Trini ―la portera del número 11―, arrossegant una bossa de plàstic immensa, i m’ha dit que anava al punt verd a llençar-la. I amb veu tremolosa m’ha aconsellat que fes el mateix. ‹‹Però si jo no tinc res per reciclar››, li he contestat sense entendre res. ‹‹Doncs ja pots córrer a buidar els armaris de la cuina!››. Gairebé no ha pogut acabar la frase, estava blanca com la paret i l’he hagut de fer seure al banc de la porteria perquè s’anava desmaiant per moments.

Quan li ha tornat el color a les galtes m’ha explicat el que havia sentit per la ràdio i aleshores he estat jo qui s’ha quedat de pasta de moniato! I segur que vostès també se’n faran creus quan sàpiguen que si tenen cassoles a casa poden anar de pet a la presó. Sí, tal com ho senten, vull dir llegeixen.

El fet és que des d’avui les cassoles són armes per fer la revolució! Així ho han dit els que ens manen i nosaltres muts i a la gàbia. Jo, si els dic la veritat, no recordo haver vist mai el Che Guevara alçant cassoles… Claro que en aquells temps no teníem tanta informació com ara, ni tantes fotografies. Em vinc a referir a aquella mena de fotos que un ministre va dir, precisament a qui les havia fetes, que eren falses, saben de què els parlo, oi? Pues això…

I ara que hi caic, com s’ho faran a Madrit per fer els callos i el cocido ? Bueno, ja s’espavilaran perquè jo prou feina tinc a saber com puc fer arròs a la cassola sense cassola…  No tindré més remei que fer cas al meu Eusebio que sempre deia: ‹‹No és bon cuiner que ous de cinquanta menes no sàpiga fer››. I de bons cuiners ―i cuineres, en el meu cas― em sembla que en som uns quants! I perdonin la immodèstia, però és que ja no tinc àvia…