Com que aquests dies estic, com tots vostès i com tots els veïns de l‘escala, força desvagada, perquè un cop he fregat la porteria me n’he d’anar cap a cau, veig molta tele, també com tots vostès, suposo…

Doncs, bé, han estrenat un nou programa, sí, senyor! I és el que el presentador Coronavirus ens passeja i ens mostra les cases dels famosos que ens parlen des del sofà de casa seva. I si els soc franca m’ho passo de primera!

Veure com el menjador de casa d’un dels tertulians més elegants que surten els migdies per una tele que té número de mitja dotzena és can penja-despenja; saber que la presentadora de moda dels diumenges a la tarda té força mal gust ―o un gust diferent al meu, per ser més precisos― en la tria de les cortines i en la natura morta que penja de la paret de color de gos com fuig o comprovar que l’intel·lectual de torn encara té pòsters dels anys seixanta al costat de litografies de Tàpies  és força revelador.

I molt alliçonador és veure com alguns polítics de torn s’han afanyat a desempolsar llibres de l’àvia per col·locar-los ben amuntegats sobre el canterano, de manera «casual» fent-los passar per antiguitats mentre d’altres ―de polítics― es palplanten davant de llibreries que són impossibles d’arribar al prestatge més alt, plenes a vessar de llibres amb lloms de totes mides i colors, que transmeten el missatge de «a més de quedar-te a casa, llegeix, beneit del cabàs!».

I a tots aquests hem d’afegir els caps d’empreses i patronals o d’entitats financeres que ens parlen amb tota la família darrere ―en fotografia, és clar, perquè cal mantenir les distàncies― i una vitrina plena de trofeus i medalles de plata o de llautó, que de tan lluny no es pot distingir. Tot plegat és molt emocionant!

Però els he de confessar que qui més m’ha impactat ha estat la nostra tertuliana-periodista-escriptora-comentarista i omnipresent televisiva pubilla autòctona. I els he de dir que encara no he tret l’entrellat de la raó per la qual ha volgut que veiéssim el que tenia damunt d’un pilot de llibres i papers situats en un prestatge força alt just darrere seu: un coixí, sí, un coixí, en el qual hi havia una inscripció que entre dibuixets varis hi deia ―més o menys―: «t’estimo, a la millor mare». Qui punyeta pot descansar el cap, després d’una llarga jornada de treball parlant per Skype, damunt un coixí enganxat a la paret, força inestable, per cert, i a una alçada considerable? O és que només ens volia fer saber que ella, a més de tertuliana-periodista-escriptora i omnipresent televisiva, és una bona mare i que l’estimen de tot cor? Però si en aquests dies de confinament, la més impacient de les mares és la millor, no et fot! Que això no té cap mèrit!

  Però com deia el meu Eusebio, al cel sia, «vanitat i hermosura, tot fa cap a la sepultura», doncs això, que en temps de coronavirus es quan podem conèixer bé les persones i, ara, és com si estiguéssim fent un curset de psicologia accelerat, no troben?