Sí, ja sé que sóc una portera sense estudis i que el que em toca a mi és observar, escoltar, no badar boca i fregar l’escala del número 13. I ja sé que el que no em toca és comentar assumptes reials. I vostès em diran que tinc una fixació amb les nostres princeses, especialment amb la segona, però és que no puc estar-me de fer-los saber que ara els ha sortit una germana borda! No la coneixen? Pues els la presento: donya Esperanza de los Madriles.

Sí senyor, ja en tenim una altra a la llista de bledes assolellades, una altra d’aquelles que “no sabia res, no entenia res, no llegia res, no se’n recordava de res…” Això si, signava tot el que li posava al davant el seu enamorat… Se’n recorden? Pues donya Esperanza també va fer el mateix i se’ns va ben encaterinar del seu lacai i de tota una munió de subalterns del seu govern. Quin cor més gran, donya Esperanza,  Valga’m Déu!

I jo, que sóc una ignoranta, vull donar un consell a la que acaba d’entrar al club de les princeses de pa sucat amb oli. Li recomano, a donya Esperanza, que vagi a classes d’interpretació perquè la seva plorera davant les possibles banyes que li ha posat el seu lacai favorit no passaria ni el càsting d’una tele-novel·la sud-americana, i mirin que aquests culebrots no poden posar el llistó més baix!

I és que el meu Eusebio ―al cel sia― sempre deia que ‹‹Sant Camotes era sastre i robava tant i tant, que per més lladre que els altres els sastres el van fer sant››. I les nostres princeses ―autèntiques o bordes― són molt pietoses i els que els fan la gara-gara encara més…