Un primer fragment…

Em llevo d’hora perquè vull parlar amb la Cisqueta, abans no ho faci la mamà. Me’n vaig a la cuina, però no hi és. M’escalfo una mica de llet. Fa fred i es nota que la cuina econòmica és acabada d’engegar i la llenya encara no crema amb força. Quan la llet està a punt d’arrencar el bull, sento remor darrere meu.

―Què hi fa aquí, senyoreta? Que no pot dormir? ―em pregunta la Cisqueta.

―No us amoïneu, estic bé. Volia parlar amb vós.

―Vostè dirà, si puc ajudar-la. Ja sap que em té pel que calgui i pel que estigui al meu abast.

―Necessito parlar amb el senyoret. No puc deixar que marxi a la capital sense veure’l.

―Senyoreta, això ho veig complicat; a més, què hi puc fer, jo? ―em pregunta intrigada.

―Li voldríeu fer arribar una carta sense que ho sabés la mamà?

―Ui! Això sí que serà difícil! A més, senyoreta, no puc amagar-li res a la senyora. No m’ho pot demanar, això.

―Però, Cisqueta, vós avui aneu a mercat, oi? A mercat sempre hi trobeu la vostra germana, oi?

―Sí, normalment sí ―em contesta amb cara de no entendre res.

―La vostra germana serveix al pis del costat del dels papàs, oi?

―Sí, així és…

―Doncs, jo us dono una carta a vós, vós la doneu a la vostra germana i ella la dóna a una de les minyones de casa dels papàs, què us sembla?

―No ho sé, senyoreta, no ho hauria de fer, però… Vatua l’olla! Déu sap que vostè ja ha patit prou, i crec que té tot el dret d’acomiadar-se com Déu mana del seu marit… I que Déu hi faci més que nosaltres!

Quan la Cisqueta posa tants Déus en les comeses, ja sé que tot anirà bé. Me’n vaig a l’habitació i escric la nota. No sé com dir-li que el vull veure, sense que sembli que faig una rebequeria de nena petita, ni tampoc que ha passat alguna desgràcia que reclama la seva presència immediata. Al final gargotejo el que em surt del cor i no ho repasso, per no penedir-me del que he escrit. Corro cap a la cuina per lliurar la carta a la Cisqueta. Quan arribo la mamà ja s’ha llevat i li està donant instruccions per a les compres al mercat. Li deixo el sobre dins el cistell i li faig un senyal que espero que interpreti correctament.

__________________________________________________________

Un segon fragment…

El senyor rector s’asseu al sofà, i jo, en una butaca. Les mans li tremolen en agafar el gotet. Se’l queda mirant, hi acosta els llavis i fa un bon glop de vi. Gairebé no n’ha deixat.

―L’altre dia, amb les presses, et vas deixar la mantellina ―em diu mentre se la treu d’una butxaca de la sotana. Està força rebregada.

―Gràcies ―li dic mentre l’agafo i la deixo al braç de la butaca.

―La majordoma la va trobar, i he pensat que amb la malaltia del teu sogre potser no podries passar a confessar-te, i m’he dit, «Més val que la hi vagis a dur», i aquí em tens.

Les seves paraules em sonen a justificació de la visita inesperada perquè no em vaig descuidar la mantellina. D’aquí estant la veig, ben plegada, damunt el missal. La que m’ha portat no és meva. Per dir-me això ha quequejat un parell de vegades, tot i que el senyor rector no sol entrebancar-se; tots els feligresos coincideixen a dir-ne meravelles, de la fluïdesa dels seus sermons. Ara, però, deu estar nerviós d’haver-se hagut d’empescar una mentida per venir a veure’m.

―Sí, ho sento, vaig haver d’anar-me’n. La Cisqueta em va avisar… ―no em deixa acabar i em diu:

―No m’has d’explicar res, filleta. Per això som els pastors d’ànimes, per vetllar per les ovelles del nostre ramat quan tenen problemes, i si no poden apropar-se a la casa del Senyor, nosaltres els portem el consol a casa ―fa una pausa, respira profundament i continua: ―I ara, digues-me, què fan els teus pares?

―Els meus, de pares? ―pregunto estranyada per la preocupació per la meva família i no per la d’en Joaquim. ―Bé, gràcies a Déu ―contesto sense allargar-me en la resposta.

―I el teu germà? Era molt petit quan jo vaig deixar la parròquia.

―És a Cuba ―no tinc ganes d’entrar en detalls i, menys ara, que encara estic dolguda de la seva marxa.

―I què hi fa, a Cuba? ―el rector està encuriosit.

―Hi té una dona, una filla i suposo que una feina, també.

―Ja ho veig… Ha sortit una mica tarambana, com el seu tiet.

―El tiet Ignasi era un tarambana? ―salto com una llagasta, i el rector ho nota i s’enretira una mica de costat.

―Dona, entén-me el sentit de la paraula, era un bon home, no es pot negar, però de tan bo es va deixar mal aconsellar. ―No el segueixo, i el senyor rector s’adona del meu posat estupefacte davant una afirmació força desencertada, al meu entendre.

―Per què ho diu això? Pel record que en tinc, el tiet no va fer mai mal a ningú ―li contesto, intentant suavitzar el to perquè no vegi que no estic d’acord amb el seu parer.

―És cert que no va fer mal a ningú, però se’l va fer a ell mateix, que a voltes és molt pitjor. Tu eres molt joveneta quan es va morir, però has de saber que no va fer-ho com un bon cristià.

―El tiet es va morir d’inanició. És un pecat, això? ―li pregunto, un xic insolent.

―No, filla, no és pecat morir d’inanició, però el teu tiet no va morir d’això. Potser ja és hora que sàpigues la veritat.