Us parlaré del Montserrat com jo el vaig viure, del 1946 al 1968, durant l’abadiat de l’abat Escarré. (Potser no serà del tot objectiu, però sí viscut)
Com tots sabeu Montserrat era i és un monestir-santuari catòlic.
Ara bé, de catolicismes n’hi ha hagut i n’hi encara de moltes menes. Tots sabeu que, p. e., el catolicisme de Pere Casal d’Àliga és molt diferent del de l’inefable Rouco Varela, oi?.
Doncs bé, abans de la guerra a Catalunya hi havia almenys dos tipus de catolicisme: un de majoritari, que no es distingia gaire del catolicisme que imperava a la resta de l’Estat espanyol i que es caracteritzava per la complicitat amb els poders establerts; i un altre de minoritari, progressista, vinculat als corrents renovadors d’Alemanya, Bèlgica, França, etc., caracteritzat, entre altres coses, per la seva separació dels poders establerts. Montserrat d’abans de la guerra ja formava part d’aquest catolicisme minoritari.
Després de la guerra el catolicisme majoritari, carca, espanyolista, que es coneixerà com a nacionalcatolicismo, ho va arrasar tot, també a Catalunya, menys uns petits reductes que quedaren del progressista, el focus més important del qual fou Montserrat. És per això que quan vaig decidir abraçar la vida religiosa als vint anys, el 1946, vaig escollir Montserrat.
Què vaig trobar-m’hi? Doncs, un ambient força satisfactori, d’una comunitat en plena puixança, que respirava un aire religiós molt engrescador, d’una religiositat que no es basava en sentimentalismes pietosos, revelacions a monges o a pastorets, aparicions de maresdedeus, rosaris, novenes, viacrucis, mortificacions voluntàries, etc.; sinó en allò que, fins i tot ara que n’estic fora considero que són els pilars importants de la religió cristiana, és a dir: la Sagrada Escriptura (sobretot el Nou Testament), la teologia, la patrística i la litúrgia. A més, hi vaig trobar un ambient cultural elevat, viscut amb tota naturalitat, i un tracte humà intern força acceptable, tenint en compte que estàvem sota una regla força severa i constituíem un col·lectiu d’un centenar llarg d’homes sols. També era confortant que aquella comunitat estigués dirigida per un abat posseïdor de grans dots de govern i d’un gran tracte personal.
A més, va ser molt important per mi que venia d’una Barcelona i d’una universitat espanyolitzades pel franquisme, trobar-me en un oasi de catalanitat, on la llengua catalana regnava sense cap oposició en tot, fora de les pregàries en llatí i alguna excepció per guardar les aparences. Puc dir que jo em vaig sentir molt més a Catalunya durant els anys d’estada a Montserrat en ple franquisme, que després, en sortir i tornar a Barcelona, en una autonomia esquifida, on sovint m’he sentit com un estranger a casa meva.
Doncs, algú pot pensar que si a Montserrat tot ho fèiem en català, ens devíem estar mirant sempre el melic i devíem ser uns pobres provincians -com ens han dit que som els qui fem tot el que podem en català.
Doncs no. El fet de viure sempre en català ens confirmava tant en la nostra identitat que ens sentíem amb forces per obrir-nos a tot el món amb naturalitat. L’abat Escarré volia que els qui estàvem formant-nos sortíssim a estudiar en altres països per ampliar l’educació i obrir els nostres horitzons.
Això ajudava molt l’intercanvi de relacions amb personalitats eclesiàstiques i no eclesiàstiques de diversos països. A més, la fama de la seva litúrgia, l’Escolania, la competència en diverses disciplines culturals, els museus, la història, la particularitat de la seva geografia, i altres aspectes, atreien a Montserrat tota mena de personalitats d’arreu, creients i no creients, que venien a conèixer-ho i a comunicar amb nosaltres. I això feia que el Montserrat d’aquella època fos el centre privat més internacional que hi havia a Catalunya i tot l’ Estat espanyol.
I si estàvem oberts al món, més encara ho estàvem al nostre país. Aquí però haig de fer remarcar una cosa, i és que si és veritat que vam aconseguir una gran obertura cap a la gent de fora del monestir, aquesta obertura es va anar produint d’una manera gradual.
Sí, us he dit que la meva entrada a Montserrat va ser força satisfactòria. És veritat, però no del tot: hi havia un aspecte que em contrariava i és que notava que hi havia un cert distanciament, podríem dir religiosoclassista, respecte de la gent de fora del monestir. És veritat que l’abat ens deia que com a santuari que érem de Catalunya ens devíem a tot el poble, i el meu germà Ramon que era el majordom ens recordava que vivíem gràcies a l’ús que els de fora feien dels nostres serveis físics i espirituals, però jo notava que aquest acostament al poble era més simbòlic que real. I això, ho vàrem fer notar al P. Abat. Aquest era de temperament autoritari, però, en canvi, tenia una qualitat que no he conegut en cap altra persona autoritària i és que posseïa una gran flexibilitat d’esperit que el feia capaç d’admetre les realitats que anava descobrint. I això li permeté de comprendre les condicions i necessitats socials de la població catalana i de connectar-hi. Per conèixer-les millor va anar augmentant la relació amb persones de fora del monestir coneixedores d’aquestes realitats. Tals com en Josep Benet, en Coll i Alentorn, en Fèlix Millet (pare!), en Raimon Galí, en Josep M. Castellet, en Jordi Carbonell, en Joan Reventós, en Jaume Lorés, en Vicens Vives, l’Andreu Abelló, en Guillem Rovirosa, en Joan Pelegrí… els capellans progres, quasi tots, i també membres de tots els moviments antirègim, des dels anarquistes fins als demòcrates cristians
Aquests contactes mutus entre Montserrat i el poble varen ser especialment fomentats per una sèrie d’efemèrides montserratines que hi concentraren gran quantitat de persones, com l’Entronització de la Mare de Déu, el 27 d’abril de 1947. Fou pensada com a acte de reconciliació entre si dels catalans que havien lluitat en l’una i l’altra banda durant la guerra. I va propiciar que el poble català, tan abatut després de la contesa, es retrobés a si mateix i tornés a confiar en la seva pròpia personalitat: fou un veritable aixecament de la moral de Catalunya (en Xavier Rubert de Ventós ha dit que el gran paper del Montserrat de l’abat Escarré fou el de mantenir la moral del país). Altres efemèrides semblants foren la Corona Literària i altres concentracions festives fetes durant el 1956, o les concentracions del 1959, celebrades amb motiu de la consagració del nou altar major de la basílica, etc.
D’aquesta manera Montserrat, amb el voler de l’abat, va anar tenint contacte amb més i més persones i entitats socials diverses i els va donar acolliment i també suport, quan calia i en la mesura que podia.
Tinguérem, doncs, una estreta relació amb diversos grups socials. Però no foren ni de Falange, ni dels Requetès, ni de Los Alfereces Provisionales, ni de los Excombatientes, ni de l’Acción Catòlica Española, ni la Asociación de Dirigentes, ni cap dels grups benvistos pel règim. Sinó que tots, quasi. varen ser grups malvistos pel règim. Per què? Doncs perquè tots pujaven a Montserrat i els rebíem bé, però els uns sintonitzaven amb nosaltres i els altres no.
Dels que sintonitzaren amb nosaltres, els primers foren els escoltes: tant els confessionals com els no confessionals varen trobar a Montserrat tota mena de protecció, ajuda, orientació i tot el que calgué. (Fins i tot una vegada l’abat Escarré els va evitar una multa governativa, dient al governador que si no els la treia la pagaria el)l. Per part seva, els escoltes, tots, es varen portar molt bé amb Montserrat. I va ser en una seva cèlebre concentració clandestina, nois i noies, al pati del noviciat, d’estricta clausura, que l’abat Escarré va dir-los aquella famosa frase: “Montserrat és vostre, és de tots els catalans. ..Nosaltres només som els servidors, vosaltres els propietaris…”.
També van ser estretes les relacions amb els escaladors (la major part dels quals eren menjacapellans i antirègim), que ens van ensenyar a escalar i amb qui vàrem compartir algunes cordades.
També amb el moviment internacional Pax Christi, que tant va fer per la pau franco-alemanya.
També amb els membres de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, que van portar a cap accions subversives contra el règim i molt especialment els anomenats “Fets del Palau de la Música” de l’any 60. També amb els joves d’Acció Catòlica, la JOC, la JAC i les altres formes d’Acció Catòlica especialitzada, que eren les progressistes, contràries al sistema. També amb sindicats clandestins com l’OCPD, derivat de la prohibida Federació de Joves Cristians de Catalunya i les CCOO, que van néixer a la parròquia de Sant Medir i van fer algunes primeres reunions a Montserrat. També amb grups de formació i acció com el grup Torras i Bages i sobretot el CC, molts membres del qual han esdevingut dirigents polítics i socials després del franquisme, Òmnium Cultural, etc. A més, l’abat deixava que alguns monjos fessin estades en parròquies de medi obrer i centrades en les problemàtiques socials, com la de Sant Medir de Barcelona o la de Belleville de París. També permetia que dirigíssim alguna de les anomenades comunitats de base, a Barcelona, etc., etc.
Però no puc deixar de mencionar les Rutes Universitàries perquè crec que foren de gran importància: tingueren lloc entre el 1957 i el 1962. Pujaven a peu des de Monistrol i al santuari es reunien en locals apropiats i pel camí i a dalt podien parlar i discutir en grans grups i lliurement, de totes aquelles coses que no podien debatre a Barcelona, a causa de la repressió policíaca.
També l’abat va fer que diverses persones enteses en qüestions científiques, culturals i socials vinguessin a fer xerrades a la comunitat. I d’altres ens vinguessin a fer cinema i cine-fòrums.
Les estances del monestir es van anar obrint a l’entrada de la gent, als contactes individuals i grupals, a les discussions i debats. D’aquests els anomenats “Col·loquis” varen tenir un especial ressò.
Hi havia, doncs, una gran i progressiva obertura al poble i la relació amb ell s’estegué.
Els qui diuen que el Montserrat d’aquella època fou franquista,¿com s’expliquen que des del principi fins al final de l’abadiat de l’abat Escarré, sense el consentiment del qual no es feia res, a Montserrat s’haguessin refugiat tota mena d’activistes dels partits i moviments antifranquistes? I que, com he dit, les entitats que mantenien especial relació amb Montserrat totes eren, com deien aleshores, desafectes al règim? I, encara que rebíem a tothom i els rebíem bé, ja ho dit, no vàrem tenir mai una relació especial amb cap de les entitats afectes al règim?
Però, aclarim-ho, pel que fa pròpiament a la política, Montserrat fou franquista com han dit alguns o fou antifranquista?
Quins fets hi havia hagut que poguessin influir en l’actitud de l’abat i de la comunitat a favor del franquisme?
Doncs força: que la comunitat hagué d’abandonar el monestir, encara que amb la protecció de la Generalitat, per la persecució religiosa del bàndol republicà, el 1936. Que, a més, foren assassinats, en aquest bàndol, 23 dels seus monjos. Que, si la comunitat havia recuperat el monestir era gràcies a la victòria franquista. Que Franco no perdia mai l’ocasió de visitar Montserrat sempre que venia a Catalunya i que va afavorir la important reconstrucció del monestir i el santuari durant la primera època del seu règim.
Doncs bé, aquestes circumstàncies van afavorir que al primer temps l’abat Escarré sentís una certa simpatia per en Franco. No ho nego. Mai, però, no la va tenir pel franquisme. I la prova n’és que, com ja he dit, si és veritat que la implicació de Montserrat en els afers socials i polítics del país va ser progressiva, en canvi, des de bon principi va donar ajuda a persones i entitats antifranquistes. I, en canvi mai, ho torno a repetir, no va tenir especial relació amb cap entitat franquista.
La malfiança pel franquisme ja la va demostrar el monjo Escarré abans de ser abat, manifestant la por que, si les tropes franquistes conquistaven Montserrat abans que hi tornessin els monjos, hi instal·larien una altra comunitat que no tingués antecedents catalanistes, com tenia la de Montserrat d’abans de la guerra. Per això, ell i un germà llec es varen avançar a les tropes franquistes i ocuparen el monestir. Quan les tropes hi arribaren les va rebre ell com si fos el prior de la comunitat i els va donar entenent que ja hi estaven instal·lats, i així va conjurar el perill que es temia.
A banda d’aquesta anècdota, ¿què va fer que evolucionés des d’una certa simpatia per en Franco fins a una actitud plenament contrària al règim, que el va portar a denunciar-lo davant de tot el món, malgrat arriscar-hi el que hi va arriscar?
En primer lloc la persecució de la llengua. Deia que les llengües i els pobles és Déu qui els ha fets i són sagrats. I, després, el fet d’anar prenent consciència de les realitats socials i polítiques de què hem parlat, cosa que el va anar convencent de les grans injustícies del règim. Això el va portar a criticar aquestes injustícies, de forma progressiva, especialment en les homilies que feia en els pontificals de les grans festivitats. I finalment, l’encíclica Pacem in terris de Joan XXIII el va animar a fer el pas definitiu amb les famoses declaracions al diari europeu de més prestigi d’aleshores, Le Monde.
D’on va sortir, doncs la idea, que encara perdura una mica, que a Montserrat érem franquistes? Em sembla que sobretot es deu al fet que, quan en Franco venia a Montserrat, en la seva entrada a la basílica se’l rebia sota tàlem i tots els mitjans de comunicació de l’època ho feien ressaltar tant com podien
Com pot ser, deien i diuen alguns encara, que, si a Montserrat professàvem un catolicisme progressista, féssim aquest acte tan propi del nacionalcatolicismo? Doncs, simplement, perquè les ordenances eclesiàstiques de l’època ho establien així. Per això, quan el Concili Vaticà II va començar a posar en qüestió aquests protocols cesaropapistes, es va acabar, a Montserrat, rebre en Franco i el qui fos sota tàlem, per sempre més (suposo). (Per cert això de cesaropapisme no és cap renec, he!. Si ho busqueu al diccionari ho trobareu).
I si us sembla que pot ser vàlid, en aquesta qüestió de la política, un argument ad hóminem, no tinc cap escrúpol de dir-vos que aquells que vam entrar a Montserrat amb mentalitat antifranquista coneguda per l’abat, ens hi vàrem trobar sempre bé i poguérem col·laborar amb ell fins al final.
I ja que he dit el final, parlem del que va portar-hi, és a dir, del conflicte intern de la comunitat dels anys seixanta.
Com tots sabeu, durant els anys seixanta en el món occidental es va produir un fort moviment de renovació, que per dir-ho amb una paraula qualificaria d’humanitzadora. Doncs bé, aquest moviment també va trobar ressò dins del món eclesiàstic. A més, a l’Església s’havia produït feia poc un fet inaudit, jo diria, en tota la seva història; i és que s’havia elegit un papa capaç de contactar amb la realitat humana, Joan XXIII, i va promoure el Concili (ara amb el papa Francesc veurem si passa alguna cosa que s’hi assembli). Això va ser causa que a Montserrat un grup de monjos -la majoria dels quals eren professors dels estudiants- formessin un corrent renovador especialment avançat. Al mateix temps també hi havia un corrent que donava especial suport a les polítiques antirègim de l’abat Escarré i hi col·laborava. Naturalment, els components d’un corrent de l’altre eren els mateixos, llevat d’alguna excepció que només participava d’un dels dos corrents.
Havent-hi aquesta situació es produí un altre fet intern de gran transcendència, i és que l’abat Escarré, que patia de diabetis crònica, va sofrir un fort agreujament de la malaltia, i es veié obligat a romandre molts dies reclòs a la seva cel·la (de la qual sortia excepcionalment per celebrar les misses de les grans diades, i en les seves homilies sovint denunciava les injustícies del règim, com he dit). En adonar-se, però, que en aquelles condicions de salut no podia continuar portant el govern de la comunitat, demanà que aquesta elegís un abat coadjutor, mentre ell mantenia la titularitat i, per tant, la representativitat del monestir.
Es feu, doncs, l’elecció i sortí elegit l’abat Brasó, que no era ni del corrent renovador ni del corrent polític antirègim. Aleshores us preguntareu, com és que si Montserrat pertanyia al catolicisme progressista, no va ser elegit abat coadjutor ningú dels corrents renovador o antirègim? Doncs la resposta és que a Montserrat, a més dels renovadors i antirègim, d’un cantó, i els pocs conservadors i pro règim de l’altre, n’hi havia molts que podríem anomenar moderats. I ja sabeu què fan els moderats: són els qui diuen que sí que volen canviar les coses, però dintre del marc de la llei, tot dintre de la legalitat; que acostuma a ser la manera d’aconseguir que es mantingui l’statu quo, amb alguns canvis superficials -que és el que jo crec que ha passat.
Aleshores els renovadors demanaren que es poguessin fer debats per veure si ens podíem posar d’acord sobre les reformes que proposaven, igual com en el Concili els bisbes estaven debatent les decisions conciliars. Aquests debats varen durar relativament poc perquè els moderats i conservadors van influir en l’abat coadjutor perquè se suprimissin.
Durant aquests debats, però, em vaig adonar que això que tant es diu que el que cal es que es dialogui perquè parlant la gent s’entén, no sempre és veritat. Aleshores, em vaig adonar que perquè un diàleg sigui possible cal que totes dues parts parlin el mateix llenguatge. És a dir, cal que les paraules i els seus conceptes tinguin el mateix significat pels uns i pels altres; però si els d’un cantó entenen, p. e., que la democràcia es basa en l’expressió de la voluntat popular i els altres entenen que es basa en el cumplimiento del imperio de la ley, es veu de seguida que és impossible entendre’s, dialogar. Doncs això és el que vaig veure: que la paraula monjo no significava el mateix pels uns que i pels altres.
I ara permeteu-me una digressió sobre això: penso que perquè hi hagi un veritable diàleg calen, almenys, dues condicions: l’una, ja l’hem dita, és que les paraules tinguin el mateix significat pels uns i pels altres; perquè les idees que expressen les paraules depenen de les motivacions que tenim cada u i aquestes motivacions depenen dels sentiments i els sentiments no són negociables. Per tant, si els sentiments no coincideixen no coincideixen el significat de les paraules i no hi ha diàleg possible.
I l’altra condició és que entre els han de dialogar no hi hagi relacions de poder de l’un sobre l’altre. Perquè entre el dominador i el dominat no pot haver-hi mai un veritable diàleg, com a màxim pot haver-hi una negociació per intentar modificar les condicions de domini. Però no pot haver-hi un veritable diàleg perquè sempre serà condicionat per la relació de domini de l’un sobre l’altre. Només hi podria ser si, abans del diàleg, explícitament o implícitament el dominador prescindís del seu domini, i els dos dialogants poguessin fer-ho al mateix nivell, amb el mateix poder, com en el cas del diàleg entre Cameron i Salmond.
I això, que no és possible un veritable diàleg entre dominador i dominat, ho saben de sobres tots aquests que prediquen el diàleg, el diàleg. Aquests que fan passadissos o assentades amb Pérez Rubalcaba, quan diuen que es faci diàleg, de fet volen dir, encara que ho dissimulin, que es negociïn les condicions del domini. Per què? Perquè de fet ja els va bé que perduri el domini de l’un sobre l’altre i només voldrien modificar-ne algunes condicions, i d’això ara en diuen federalisme o confederalisme.
Però tornem a Montserrat: hi havia, doncs, una discrepància de motivacions que feia que l’entesa fos impossible, encara que fos desitjada. Però aleshores l’abat Escarré, volent arreglar les coses, va precipitar els esdeveniments, apel·lant a la intervenció de Roma. En això creiem que es va equivocar. Ell tenia Roma molt idealitzada: el fet que hagués estat la seu de St. Pere i St. Pau, l’autora del dret romà i tantes i tantes coses valuoses l’impressionava. Ara bé pels eclesiàstics Roma és el Vaticà i ell se’n refiava. Però, mort Joan XXIII, l’any abans, el 1963, i regnant Pau VI, que fou el candidat de la Cúria Vaticana, aquesta institució tornava a tenir tota la força i conservava la seva mentalitat tradicional. I aquesta mentalitat era i és, d’una banda, estar sempre a favor dels sistemes polítics establerts, i, de l’altra, estar contra tota renovació eclesiàstica. A més, en el cas de Montserrat, l’actitud favorable al règim polítc establert per part de la Cúria estava reforçada per la pressió que el règim li feia constantment a través del seu ambaixador i altres emissaris. I l’actitud contrària al corrent renovador era especialment accentuada per la mentalitat integrista dels emissaris enviats a Montserrat per la Cúria Vaticana. No és estrany, doncs, que de les dues visites enviades, de la primera se’n seguís l’expulsió de l’abat Escarré fora de Montserrat i l’Estat espanyol i de la segona l’expulsió semblant d’una colla d’altres monjos.
És clar que no es pot deixar de reconèixer que aquestes expulsions, malgrat tot, no s’haurien realitzat, si força monjos dels qui es varen quedar a Montserrat no haguessin declarat en contra dels qui foren expulsats.
Però, bé, a la vida, tots ens podem equivocar i tots podem evolucionar. I la prova n’és que molts dels qui es varen quedar, després varen seguir el camí de la majoria dels qui vàrem ser expulsats.
Hi ha hagut algun historiador que diu que l’abat Escarré no va ser expulsat per motius polítics perquè no hi ha cap document escrit de les autoritats vaticanes que ho digui explícitament.
És força curiós que hi hagi historiadors que creguin que només han existit aquelles coses de què hi ha un document escrit. (Vosaltres creieu que Crimea va ser envaïda per unes tropes fantasma enviades per en Putin, o no? Doncs on és el document escrit per en Putin ordenant la invasió de Crimea? Si no hi ha document, no hi invasió. Per tant, estem molt equivocats, si creiem que va haver-hi la invasió).
Doncs bé. Encara que de l’arxiu de la Cúria romana va desaparèixer aquell temps la carpeta corresponent a l’abat Escarré i encara que l’arxiu corresponent de Montserrat estigui tancat i no es pugui consultar, és molt possible que no hi hagi cap document signat per les autoritats de la Cúria romana ordenant l’exili de l’abat per motius polítics. Per què? Doncs perquè les Autoritats vaticanes, influïdes pel govern espanyol, per aconseguir l’exili de l’abat no tenien necessitat d’escriure cap document. En tenien prou d’ordenar-li de paraula, en nom de la santa obediència. (Això de la santa obediència, els més joves no deuen saber què és. Però només cal que ho demanin a la gent de més edat que coneguin i els ho explicaran). I això és el que varen fer el secretari d’estat del Vaticà monsenyor Dell’Acqua i el cardenal Antoniutti, prefecte de la Congregació d’afers religiosos: ordenar-li-ho de paraula, sense deixar cap rastre comprometedor.
Doncs, d’aquesta manera, ordenant-ho solament de paraula, s’han silenciat i es silencien encara grans defensors dels drets humans, com ho fou l’abat Escarré.
Jordi Vila-Abadal i Vilaplana Barcelona, 25 d’abril de 2014