O era la democràcia proporcional de la donya? O era la donya que llueix una democràcia proporcionada? O era la proporció de la democràcia que no vol la donya o, tal vegada, sí que la vol…

Estic feta un embolic. Fa dies que una colla de manaires, enravenats davant d’un micròfon, s’omplen la boca pronunciant el nom de Democràcia —a mi m’agrada més “Rosalia”, per a una noia, què volen que els digui?— i ni el president de l’escala ni la del principal —que té estudis i treballa a l’Administració de la Conselleria de Ramaderia i Pesca— han sigut capaços d’aclarir-me a què es refereixen.

I és que tant l’anomenen quan parlen que gràcies a aquesta senyora poden prohibir i fer callar, com quan anuncien, amb bombo i platerets, que en nom de l’esmentada enviaran no sé quants a la presó si no els fan el besamans com desitgen o, més ben dit, com exigeixen… Fins i tot, han arribat a anunciar que l’obligaran, a la Democràcia —que sembla que encara és una joveneta de bon veure, com una donya Letízia qualsevol, ja m’entenen…—, a donar ordres als militars perquè desfilin per la Diagonal de Barcelona, exactament com el Caudillo va a fer just abans que comprés l’avinguda, saben de què els parlo, oi? Per a mi, que la Democràcia de casa nostra, és molt “donya”, però mana molt poc i tots se la rifen…

I, per si no teníem prou dubtes sobre quina feina ha de fer la donya Democràcia de la punyeta —i perdonin l’expressió— ara, i per a més inri, els capitostos han afegit al seu vocabulari la paraula “proporcionalitat”. Es refereixen a la proporcionalitat anatòmica d’aquesta donya joveneta? Allò dels 90-60-90 dels anys del cine de Jollivut? Home, si és això, i si donya Democràcia té aquestes proporcions, aleshores no m’estranya que els que ens manen —siguin del partit que sigui— estiguin d’acord en un punt: apropiar-se’n per al seu propi gust i gaudi.

Que no eren objecte de desig, a mans de productors sense escrúpols, les Marilins Monrous i les Rites Geiuotz de torn que tenien aquesta proporcionalitat tan cobejada, la dels 90-60-90? Que no els feien la gara-gara, els homenots de copa i puro, perquè els alegressin la vista i alguna cosa de més avall? I és que amb aquestes “proporcions”, quin mascle s’hi podia resistir? I elles, ja se sap, a fer-los creure que estaven al seu servei, que no eren més que una costella de l’amo… “A fer-los creure”, he dit…

Doncs els polítics —que no volen ser menys que els de Jollivut en qüestió de “proporcions”— s’obliden, sovint que si tensen massa la corda, al final se’ls trencarà. Que el meu Eusebio ja li ho deia, a la Mercedites, quan no parava de demanar-li coses pel seu sant.

I si Donya Democràcia s’emprenya i se li inflen els nassos de tanta utilització i de tan grapeig, es deixarà anar la cotilla i els farà passar, a tots, per l’adreçador… Aleshores, rai, que sabran què i qui és donya Democracia i quina “proporcionalitat” gasta en cada part de la seva autonomia! Ai! volia dir, anatomia! No sé en que estava pensant…