Se n’han adonat? Jo sí! Des de fa bastants dies, quan em planto davant de la tele ―després d’haver fregat l’escala de dalt a baix, haver recollit les escombraries dels veïns i haver tancat el portal amb doble clau― i em poso les notícies, resulta que ja no passen el telediari, i ca! Ens posen el NO-DO, en colors. Les mateixes informacions de quan jo era jove i anava al Roxy, la sala de cine de la plaça Lesseps, se’n recorden?

Pues, tal com els dic, de cop ―bueno, no tan de cop, perquè ja fa temps que ens ensumàvem el reviscolament del NO-DO―, el que ens expliquen és, com a mínim, de cinquanta anys enrere.

Que si s’ha aprovat la llei mordassa que no ens deixarà sortir al carrer en grup ni manifestar-nos ―res de nou, en Franco ja la va inventar―; que si s’ha restablert la cadena perpètua ―ai, perdonin, “la pena de presó revisable”―; que si els sense sostre fan lleig i molesten els turistes –els que van viure al barri de la Perona o al Somorrostro de Barcelona saben de què parlo–; que si s’estan pensant de multar els mitjans de comunicació que expliquin coses que són secretes que desvelen les mateixes institucions ―per allò que és més fàcil matar el missatger, quan els convé, és clar…

Què hi ha de nou en tot això? Si, fins i tot, el Generalísimo podria ser l’inventor de les llistes fantasmes, perquè de democràtiques no en tenen res. Això que un de Màlaga sigui l’alcalde de Vila Vella de Baix, és com quan tot ens venia de Madrid “por real decreto”. Vaja, que es pretén instaurar “el mando y ordeno”, com sempre s’havia fet, a distància i sense comptar amb la gent. Sort que ja no ens mamem el dit! I a més, tenen la barra de dir-nos que ho fan perquè tenen por! Basarda, em fan a mi, aquests nous directors del NO-DO!

I jo em pregunto: Com s’ho fa un andalús per assabentar-se que s’ha fos la bombeta d’un fanal del carrer Major d’un poble del Pallars Jussà? Per ciència infusa? A mi, que m’ho expliquin, perquè m’aniria la mar de bé saber com se les empesquen. No hauria de baixar les escales ―des del setè fins a la porteria―, cada dia, per revisar que tot està en ordre; que les meves cames ja no són el que eren!

Que ja ho deia el meu Eusebio: «El poder, apodera i el diner, adinera», i, si badem, ens trobarem que ens fan cantar, altra vegada, el “cara al sol”. Déu no ho vulgui!