M’he quedat esborronada. Una néta de la Trini ―la portera del número 11― va a aquest institut de Barcelona, on han matat un professor i han ferit a més persones. I ho ha fet un noi de 13 anys. A Sant Andreu, no a l’altra punta de món, no!, a la cantonada, valga’m Déu, val!

No sé vostès, però jo em pregunto: què passa amb l’educació dels nostres joves? I no em vinc a referir només a la que han de donar els mestres a les escoles, sinó a la de casa, la que els pares tenen obligació d’inculcar. Sí, obligació! I tant m’és que em diguin antiga. Però, si tothom a l’institut sabia que aquest xicot guardava un arsenal a casa i una llista negra de gent a qui matar, vostès s’empassen que a casa seva no en tenien ni idea?

I ara em vindran amb allò d’«el fet aïllat», que ja m’ho conec…, com la bufetada a una altra professora, de fa uns dies i les contínues agressions als metges… I, mentrestant, la néta de la Trini, els seus companys i els mestres hauran de tornar a l’escola, amb la por instal·lada al cos.

Quina mena de canalla estem pujant? Pues, uns nois i noies que fan únicament el que veuen que triomfa en el seu entorn: al carrer, a les altes ―i no tan altes― instàncies dels cercles socials, econòmics i  polítics; el que els ensenya una televisió, on qui no hi surt no és ningú. Una societat en la qual es pot robar, desnonar, estafar, agredir i fins i tot matar si ets un dels de “dalt” i, naturalment, sense que passi res. I no només no els passa res, sinó que són tractats com herois, no et fot!

I aquestes accions que queden impunes, ja els asseguro que no són fets aïllats, i ca! El que passa, és que es tapen les vergonyes els uns als altres i les presons són plenes de desgraciats que han robat una gallina, però no dels que són responsables de suïcidis ni de «morts accidentals», per exemple, i ja saben de què els parlo… S’estranyen, doncs, que succeeixin aquestes coses? Per a mi, no és cap sorpresa que la jovenalla estigui enrabiada i vulgui pertànyer al cercle selecte dels que fan tot el que els passa per la barretina sense conseqüències!

I penso en la família d’aquest xicot. L’havien d’haver educat, sí! Però, tenien mitjans per fer-ho? I ja sé que em diran que ningú no es pot prendre la justícia pel seu compte. Però, sabem quina justícia s’havia fet amb la gent del barri on vivia aquest noi, amb la seva família, amb els seus veïns?

I sabem amb quins mitjans han de treballar els docents de l’institut on ha passat la desgràcia? Els herois són els professors que s’esforcen ―amb una sabata i una espardenya― a fer que els alumnes no s’emmirallin en una societat podrida!

I penso en la família del professor mort. La gran pena i desconsol que deuen estar passant, perquè el seu fill volia canviar la societat, perquè creia en l’educació, perquè lluitava per fer que la nova generació pogués viure amb uns valors que han desaparegut de la capa de la terra.

Una societat malalta, molt malalta, la qual premia els veritables delinqüents, els que mouen els fils de tots els negocis més obscurs, els que es pensen que “Entença” és només un carrer, perquè no saben, ni sabran mai, que és el nom que se li dóna a la presó Model. Els que no han trepitjat, ni trepitjaran mai, la garjola; per més que el meu Eusebio no es cansés de dir: “A l’encobridor, la mateixa pena que al malefactor, i potser encara pitjor”.

I des d’on ens ho mirem, nosaltres? El que ha passat ens ha arribat nedant; ha travessat l’Atlàntic. I ara, què? Potser que ens ho fem mirar, tots plegats.

I perdonin, però avui no estic de filis…