No ho entenc; diguin-me lirona, curta de gambals o el que vulguin, però, a mi que m’ho expliquin, a veure si algú és capaç d’ensenyar-me com fan els números.

Resulta que quan hi va haver una cadena humana de més d’un milió de persones, fa uns mesos, els del pepé van dir que eren una minoria ja que una majoria silenciosa s’havia quedat a casa i, per tant, guanyaven de lluny els que no volien res del que s’hi reclamava ―que segons ells, els del pepé, claro, no tenia ni cap ni centener.

Molt bé, acceptem-ho, pues; les majories silencioses guanyen i els que surten al carrer a cridar o a reivindicar ―em sembla que se’n diu així―, si són menys, perden i s’aguanten.

Però, ara, em pregunto jo ―que tinc pocs estudis, ja saben…―, per la mateixa regla de tres ―que solia dir la senyoreta Rosa, la mestra del poble―, què passa amb la llei de l’avortament?

Bueno, no es pensin que és una cosa que em faci gaire gràcia ―això d’haver de triar ho trobo enrevessat, la veritat―, però Déu me’n guard de dir-li a una dona què ha de fer amb el seu panxot! I pobre del que s’atreveixi a dir-me, a mi, què he de fer-ne jo… Claro que no crec que servidora de vostès s’hi trobi, en aquest atzucac, perquè a mi l’arròs se m’ha covat fa temps, ja m’entenen, oi?

El que vull dir és que ara els del pepé han decidit que les dones no hi pinten res ―com si el seu cos fos del veí ―; i tot perquè un senyor molt saberut ha decidit que vol que tornin a manar els capellans i els homes sense sotana; els mascles, vaja.

Sí, ja sé que em diran que això no ho puc dir, que és correctament no polític ―o com se digui― perquè també hi ha dones que no volen que s’avorti, i no totes són monges. Ja ho sé! Però, jo em pregunto: és que la llei les hi obliga? Oi que no? Pues que deixin que cadascuna decideixi segons la seva consciència, que per això en tenen, de consciència, vull dir…, no els sembla?

Ah, I allò que els deia dels números ―amb l’exaltació se me n’havia anat el sant al Cel!―, me vinc a referir que si fan això de “reformar” aquesta llei que tanta nosa sembla que fa a una colla de gent que s’aplega de tant en tant en alguna plaça de la capital per cridar-hi en contra, no s’hauria de fer un recompte, també, per a saber quants són els que volen que s’elimini? Ho dic perquè em fa la impressió que, ni de lluny ―ni multiplicant-los per quatre― són més que els que es queden a casa. Entonses, per la mateixa regla de tres ―la de la senyoreta Rosa―, la majoria silenciosa hauria de guanyar, oi? I això voldria dir que la majoria silenciosa no està perquè es toqui la llei, oi? O és potser allò que “de teves a meves quantes te’n menjaries?” que deia el meu Eusebio…

Ah, per cert  ―i canviant de tema, que som a Nadal i no els vull atabalar amb més cabòries―, els volia comentar que ahir i abans d’ahir que he voltat força ―el metge em va dir que em convenia caminar per la sang, que la tinc massa espessa―, em vaig arribar fins el barri xino que feia anys que no trepitjava. Els ho recomano. Que bonic que feia amb tanta lluminària! Semblava que els carrers fossin més amples, i els portals, tant engalanats, feien molt de goig! I em vaig fixar que hi havia lletreros que semblaven nous de trinca, de tots colors, d’aquells que quan jo era joveneta anunciaven clíniques que feien serveis de lavajes y otros menesteres, ja saben de què els parlo, oi? I mirin que jo estava ben convençuda que feia anys que havien desaparegut, però potser anava malfixada…