Arriba Nadal i arriben les peticions de solidaritat per a tothom, com si fossin bolets que surten de tot arreu. Que si al mercat s’hi recull menjar per als més necessitats, que si nois i noies amb armilles virolades s’estan a la boca del metro demanant diners per als sense sostre, que si la del tercer em vol vendre números de la rifa per als hospitals que no poden comprar ni cotó fluix ni alcohol, que si la de la botiga d’olis i sabons té una cistella perquè hi deixis cremes i colònies per a donar als albergs municipals, que si la del quiosc et demana un donatiu de llibretes i llapis per a les escoles, que si…. ja he perdut el compte! I cada any hi ha més gent que demana!

Doncs, diguim-me ignaranta, però jo no ho entenc… Si els que ens manen ens han de retallar els serveis més elementals per cobrir les necessitats bàsiques ―i als quals tenim drets tots, segons la Contitución, tot sigui dit de passada….―, perquè sembla ser que els nostres quartos, els dels impostos ―els que paguem els de “la feixa de baix” que deia la meva mare― els han de menester perquè els bancs no se’n quedin sense i se’ls puguin repartir amb els que s’estan ben arrepapats a la poltrona del govern, ¿per què no s’empesquen una altra manera de recollir pistrincs que eviti que ens “atraquin” a cada cantonada en nom de la solidaritat, perquè ells no estan fent la feina que els pertoca i no paren de collar-nos sense cap mirament?

Com que comprenc que d’algun lloc han de sortir les misses, proposo que canviïn les tornes. Que els mandamàs es deixin de retallades i de collonades ―i perdonin l’expressió―i nosaltres ens deixem, també de rifes, recollides i maratons per recaptar diners per causes de les quals s’haurien de fer càrrec els de dalt. I, si de cas, per Nadal, podríem organitzar una gran marató solidària a la televisió, perquè banquers, polítics i gent d’aquesta estofa no hagin de viure amb estretors…

Almenys, d’aquesta manera, no haurem de pagar dues vegades com estem fent ara, que no només mantenim a tota aquesta colla de pocavergonyes, sinó que hem de córrer amb tots els nostres gastos que ja hem pagat d’antuvi; d’això el meu Eusebio en deia “cornut i pagar el beure”…

I com que la solidaritat és voluntària, si no es recullen prou diners perquè els dels bancs i els dels poders fàctics ―o fàstics? ara no me’n recordo…― puguin anar de vacances a les Bahames, pues s’hauran de conformar a estiuejar a Benidorm, què hi farem! I com que la caritat comença a casa i “la marató diu molt de tu” i tu saps molt bé el que has de menester, potser ni tan sols ens caldran voluntaris per a respondre les trucades…