Pues resulta que la Trini, la portera de l’onze, ha llegit al diari que no se’n recorda quin manaire ha prohibit a les dones que riguin en públic. Jo em creia que això només podia passar en algun d’aquells indrets llunyans on les fan anar vestides dins d’un sac amb una reixeta, però, no. Sembla que són d’un país que és aquí a la cantonada, un dels que demana entrar a formar part de l’estranger d’Europa, vaja! I jo, la veritat, m’he quedat esborronada amb la notícia.
I ara em diran vostès que no he de patir pas, que aquí aquesta llei no arribarà i que tomba i que gira… I jo els diré que sí, sí… que es comença a l’altra punta de món i amb un cop d’avió, ja els tenim instal·lats per a tot arreu, aquests capitostos… I si no que li ho diguin a aquella pobra dona que s’havia de banyar vestida, amb vel i tot, a la piscina municipal d’un poble de l’estranger de fora, però de no gaire enfora, no es pensin…
I és que, amb la Trini, ens agrada anar a veure coses divertides al teiatru, i un bon tip que ens fem, de rialles, perquè totes dues tenim un riure d’allò més escandalós! S’imaginen que, a partir d’ara, als espectacles, només hi deixin entrar homes? Ja es poden ben calçar les companyies, perquè, mal m’està el dir-ho, però si les dones no hi anem, ja poden abaixar el teló, perquè ni deu files no ompliran… que els homes, ja se sap, tenen coses més importants a fer…
Bueno, no vull dir que no n’hi hagi d’espectadors mascles, però m’hauran de reconèixer que les dones ens organitzem millor per passar-nos-ho bé i xalar una estona. I ara pla, si ens prohibeixen riure en un teiatru, en un restaurant, al cine o al mig de la plaça, si ens ve de gust!
I no em diguin que aquests caps pensants que manen en aquell país ―que aviat pot ser de l’estranger d’Europa, Déu no ho faci, si continuen amb aquestes idees!― no estan ben tocats del bolet! Que sempre he sentit que és millor riure que plorar, i el meu Eusebio, al cel sia, els diria, n’estic convençuda, que val més riure que fer riure, i una mica el préssec sí que el fan amb aquestes pensades.
Claro que, a més de fer el paperina imposant aquestes normes, el que he reconèixer que també fan, aquests dirigents, és una mica de molta basarda. Que jo no vull acabar havent de sortir al carrer dins una saca negra i mirant per l’espiell de la tela, que tot pot arribar!
Secundina, sempre et pots fer monja de clausura i axí no et veuran riure els de fora, ara a dins ja es un altre “cantar”…
Amb dones com tu, ja ens ho manegarem per que no sigui aixi!!!