Ja em diran a què juguen aquests que ens manen!  

 Sembla que a en Miquelet li ha agafat un atac de gelosia de veure que la pregunta de la tardor no és una sinó dues, i que la resposta proposada és molt llarga, ja saben allò de SÍ-SÍ-SÍ-NO-NO-SÍ-NO-NO… I ell va i, sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, ens etziba una pregunta amb trenta-sis paraules! Sí, trenta-sis paraules, cent noranta-tres caràcters sense espais i dos-cents vint-i-vuit caràcters amb espais! S’imaginen?

 Però que no veu que quan hàgim acabat de llegir-la ja no recordarem què hi deia al començament? I la meva amiga Trini, la portera de l’onze, i jo, que hem de posar el dit sota cada paraula per no saltar-nos de ratlla, no acabarem ni el dia del judici final! Ja hauran tancat els col·legis electorals quan hàgim arribat a l’interrogant!

 I és que els caps pensants que ens governen i els que estan a l’altre bando sempre se les empesquen per ser més. Si un diu que en té tres, l’altre en vol quatre… Que ja ho deia el meu Eusebio: “Si l’enveja fos tinya, tothom tindria barret”.    

Claro que jo, la Secundina, tal com deia el poeta, talli qui talli el bacallà, servidora seguirà fent de portera…