A veure si m’ho aclareixen, perquè jo creia que l’himne d’un país era l’himne de tot aquest país i de tots els seus representants; és així oi? No sé si m’explico, me vinc a referir que quan als Estats Units guanyen els uns o els altres les eleccions, en el parlament, tots, amb la mà al cor, canten l’himne. Al Regne Unit, si fa no fa, i als països en què l’himne no té lletra, els partits que no han guanyat escolten amb actitud respectuosa i sentint com a seva la melodia que estan escoltant.

Per què aquí no passa això? Avui, al nostre Parlament, he vist unes quantes persones amb cara de pomes agres i actitud poc edificant, mentre la resta cantava l’himne amb emoció. Sembla que els que mostraven aquesta cara de tres pams no se’l senten com a seu, malgrat que diuen que volen ser els representants de tots ―repeteixo, tots― els habitants d’aquest  país del qual no els agrada l’himne.

 I això m’ha fet sospitar, que tal vegada, segons qui guanyi al meu Parlament,  s’imposarà com a himne una cançó de Manolo Escobar, la que comença amb un ‹‹Y viva…>>,  molt coneguda en anys més foscos, als quals sembla que estem tornant.

I jo, que amb penes i treballs m’he après la lletra dels camperols amb dagues i camps de blat plenes de cadenes, ara me n’hauré d’anar aprenent d’altres, segons el vent que bufi. Que el meu Eusèbio sempre deia: ‹‹segons el vent, les veles››; tot i que tinc els meus dubtes que el cantant a qui van robar el carro estigués massa d’acord a ser utilitzat per ajudar a navegar segons quins velers…