Aquest matí hem anat amb la meva amiga Trini ―la portera del número 11― al super, per veure si ens inspiràvem. Resulta que cada any fèiem el caldo amb galets, però enguany no podem perquè tenen una tonalitat de groc i ens poden posar a la presó. Cada any, també, cuinàvem un pollastre rostit i l’omplíem d’orellanes, però claro, això tampoc, tenen uns tons grogosos-ataronjats que no crec que estiguin permesos… I per postres, sempre ens atipàvem de neules i  torrons de crema cremada, xixona o alacant, i és evident que no podrà ser, perquè tenen tots els tons de la paleta dels colors prohibits.

Pues ja em diran vostès què mengem que faci festa i no sigui grogós…  Ja hem eliminat les patates xurres i fregides, els ous ferrats, els bunyols de bacallà, els espàrrecs, els plàtans i els préssecs ―no només perquè són grocs, sinó perquè no fan Nadal…

Potser podríem menjar canalons, però la pasta i la beixamel són d’un blanc trencat que no sé si compta com a groc, i no ens voldríem arriscar. A mi m’agrada molt la paella ―i penso que sí que fa festa― però claro, també és groga… I si fem un peix al forn, l’oli agafa un to daurat que segur que està a la llista del 155.

Al final saben què hem decidit, amb la Trini? Pues que per curar-nos en salut, el dia de Nadal només menjarem xocolata, que no sigui belga, per si de cas. Triarem la que sigui més negra, la que sigui com una nit sense lluna. Així no ens equivocarem i segur que farà festa! Perquè una bona xocolatada fa celebració, oi? Això sí, de caganeres del pessebre en podrem fer poc, perquè la xocolata restreny, oi? Claro que aquestes figures potser tampoc no estan permeses, per allò que ensenyen un tros de fang ―allà on l’esquena perd el seu nom― d’un color sospitós…

 I ara que hi penso, parlant de nits sense lluna, com és que cada matí surt el sol, si és groc? Com és que els del 155 no l’han prohibit? Claro, que aquí, segur que el meu difunt Eusebio em replicaria amb tota la contundència: ‹‹No passis ànsia, Secundina, que ja ho estan estudiant… El totpoderós 155 és com l’article 26, aquell que diu que “en cas de compromís el Califa pot passar-se pels collons totes les lleis del país”, i tots els caps pensants del centenar i escaig ―que porten punyetes al capdavall de les mànigues― ja fa dies que treuen fum››. I perdonin les males paraules, però és que l’Eusebio ho hauria dit així, amb totes les lletres i tots els articles…