PARA L’ORELLA, AFINA L’OÏDA I NO ESCAMPIS EL QUE SENTS

«Qui no escolta la raó, escolta el bastó», cridava l’avi mentre empaitava mon pare al voltant de la taula del menjador. No ho deia de veres, és clar, però es desesperava quan el meu progenitor tenia les orelles a cal ferrer, com moltes vegades les hi tenien els seus alumnes de l’escola on treballava abans de la guerra.

El meu avi era mestre i es queixava que ensenyar la lliçó sovint era com predicar al sord de Benicàssim, que sentia els quarts i les hores no. És a dir, que, el que no els interessava, els entrava per una orella i els sortia per l’altra. Quants cops no havia hagut de cridar l’atenció a algun dels que tenia asseguts en els pupitres de fusta davant de la seva tarima: «¡Ei, Soler! ¿Està sord o menja mores? ¡Au, surti i vagi a escombrar el pati!» I en Soler, o en Viladevall, o en Massana de torn es posaven vermells de l’estirada d’orelles que havien rebut.

El meu avi havia estat represaliat després de la guerra civil. Quan li van començar a xiular les orelles del futur professional que li esperava, va haver de treure’s la son de les orelles per tal de continuar guanyant-se la vida. Com que, pels consells, cal escoltar els vells, va fer cas de la seva mare, que li va suggerir que tragués la pols del piano que tenia a la sala (i que tocava molt bé d’oïda) i que oferís classes de música als fills de les famílies que donaven suport als guanyadors, que eren els que feien quartos amb l’estraperlo. I va tenir sort perquè la seva predisposició i habilitats musicals van arribar a orelles d’una família que vivia al carrer de Balmes i el van llogar a fi que instruís els seus set fills, tots durs d’oïda.

De seguida que l’avi va entrar al rebedor del pis dels futurs músics, es va adonar que les parets tenien orelles i que la minyona (que no es movia de l’estança mentre ell intentava que les tecles emetessin algun so mínimament afinat) tenia l’oïda molt atenta. L’avi anava amb peus de plom amb tot el que deia a l’hora de corregir el vailet o la noieta que tenia assegut al piano, perquè ja se sap allò de que «diuen els infants el que senten dir als grans», i intentava que, en plena desesperança de grinyols i desafinaments, res no li baixés per les orelles, no fos cas que la mainada ho pogués repetir als seus pares i que fessin com els jutges de males arts, que no escolten les dues parts. I aleshores, segur que l’acomiadarien sense poder defensar-se davant d’uns marrecs que feien com si sentissin ploure davant les seves queixes de manca de concentració i d’estudi.

Un dia, però, com que l’orella és l’embut del cor i estava tan cop-piu d’haver de sentir (malgrat no volia escoltar-ho) el desgavellat llenguatge de sostinguts i bemolls que li martellejava l’oïda dia rere dia, a l’avi se li van acabar els torrons, i, tancant la tapa del piano (que de poc no enganxa els dits del petit pianista de torn), va exclamar, fet un gall de panses, que si tots els membres d’aquella família eren sords com una perola que no sabien distingir ni sons ni tons ni reproduir-los en un teclat blanc i negre, volia dir que cap d’ells no valia les seves orelles plenes d’aigua com a músics i que, per tant, se n’anava a escoltar (no a sentir) notes afinades a una altra banda.

No cal dir que el reguitzell d’improperis per part dels progenitors dels plançons que es va haver de sentir després del seu estirabot va ser llarg, però, com que a paraules vanes, orelles sordes, l’avi va posar les partitures dins la carpeta i tot fent orelles de marxant va baixar l’escala, sense mirar enrere.

I altre cop es va trobar només amb el so de la flauta per a posar a taula. I això no anava ni amb rodes. La música alimenta l’ànima a través de l’oïda, però ¿qui omple el ventrell? Havia de pensar en algun negoci que no li fes perdre les orelles. I, si tothom té gana, ¿què més encertat que posar una botiga de queviures? La seva dona (la meva àvia) venia de pagès, i, com que estava acostumada a anar a mercat a vendre, era molt bona afalagant l’oïda dels possibles compradors. I tot d’una, la dona li va dir que era una bona pensada i que l’ajudaria. El meu avi aviat es va veure les orelles i va començar a buscar un local.

Recorria tots els indrets on hi havia gent reunida (mercats, bars, places i fins i tot la font de Canaletes quan hi havia partit del Barça) i parava l’orella, a veure si sentia a dir d’algun cau (o no tan cau) que es llogués.

Una nit, que tenia l’orella prop de la teula (a l’avi no li abellia dormir a la planta baixa; massa humitat) va sentir una remor. Es va llevar i va baixar fins a l’entrada de la casa. El so havia parat; no se sentia ni una mosca. De sobte, de darrere d’un tauló va treure el cap el seu fill gran, mon pare. Tots dos van fer un crit i, acte seguit, van esclafir amb una riallada eixordadora. Què hi feia el meu pare allà, aquella nit, no ens ho va dir mai, però la qüestió és que l’avi li va explicar el seu projecte mentre el pare era tot orelles. A punta d’alba, ja havien decidit que la botiga la posarien a l’entrada de la casa i l’anomenarien ‹Cal Mingo›, que és com es deia l’avi (gens original).

El boca-orella de la gent del barri va ser la millor propaganda per a cal Mingu. Tothom n’havia sentit a parlar i la meva àvia tenia la santa paciència d’escoltar totes les històries que li explicaven les compradores. Quan algú li xerrava una tafaneria, feia com si tingués les orelles plenes de cotó. La veritat és que el ‹colmado› devia semblar més aviat una perruqueria, on les tisores fan feina en tots els sentits (perquè, de xafarderies, se’n senten i se n’escolten a caramull), que no pas un lloc on s’anava a comprar un paquet de sucre i un quilo de patates, entre altres coses, és clar.

Tot anava a cor què vols. Un dia, però, es va instal·lar un supermercat al barri. Tothom l’aconsellava sobre el que calia fer davant un monstre d’aquella magnitud, però el bon patró no escolta opinió, i l’avi era caparrut i creia que no necessitava ningú per a sortir-se’n; sempre ho havia fet. I quan l’àvia li repetia: «Si vols saber si a la mar hi ha tribulls, escolta un corb marí», li contestava, sorrut: «Ja l’he entès, el so de l’orgue», però es feia el sord, per a ell no era cap problema el gegant de queviures que tenia a la cantonada.

Sent fidels a la veritat, l’avi va fer orelles de mercader fins que els del supermercat van anar a banyar-li l’orella i es va deixar engalipar. Com és de suposar, el nou negoci no volia competència i li van dir que li donarien unes accions si plegava la paradeta i els aportava un petit capital. A ell, que era de lletres, allò li va sonar a música celestial i sense escoltar la família va tirar pel dret.

I com que sempre hem sentit a dir que no hi ha cap refrany que menteixi, no hi ha cap dubte que en el que diu «qui posa diners en abelles s’arrisca a gratar-se les orelles» s’amaga una veritat com una casa de pagès, i encara més per a l’avi Mingu, que, arribat el moment, va fer com l’ocell que tot escoltant el reclam, havia escoltat el seu dany, i es va adonar de l’ensarronada dels ‹superos›, entengui’s, els amos del supermercat.

I aleshores, ¡pla!, que l’avi va veure les orelles al llop i no va trigar a perdre-hi les seves amb el negoci en el qual s’havia embarcat. No va veure mai un duro ni va sentir a parlar dels seus possibles guanys, ans el contrari, cada dos per tres li exigien quartos a fi d’ampliar el capital. Quan volia parlar amb els del supermercat, sempre estaven reunits i no podien atendre les seves peticions i encara menys perdre el temps escoltant-lo.

L’avi Mingu es va ensorrar i ja no va ser mai més el mateix. Es passava tot el dia tancat a la cambra sentint la ràdio (no crec que l’escoltés) i fent sonar un pal de fusta damunt un cubell de zinc que travessava les orelles de tots els de la família fins arribar-los al cervell, que ni els taps de suro impedien que el martelleig els foradés els timpans.

I un dia ell no va sentir que el cridaven a taula. L’àvia i el pare van anar a la seva cambra i van arrambar l’orella a la porta per si podien sentir què els contestava; però res, ni una remor. En obrir la porta es van adonar que el bon home a la trompeta de la mort no li havia fet el sord, i el xiscle que van fer tots dos va ressonar fins al supermercat. L’endemà, els socis de mentida que els havien arruïnat van trucar a la casa (se suposa que per a donar-los el condol) i l’àvia, que els va sentir però no els va voler escoltar, va fer orelles de cònsol i no va obrir-los la porta. Temia que li vinguessin a reclamar pistrincs o a demanar-li que firmés algun paper que la deixés encara més enfonsada en la misèria i amb les orelles guerxes.

Des d’aquell dia, l’àvia va dormir amb l’orella dreta per por que tornessin els homes del súper i amb l’orella prop de les estrelles per a estar el més allunyada possible de la planta baixa. El que no sabia, ella, era que, per més que haguessin trucat, ja no els hauria sentit, perquè, arran del disgust de la mort del seu marit, s’havia tornat més sorda que un barandat.

I, com que es pensa el sord que tots estan com ell, l’àvia vivia feliç, immersa en el silenci més sepulcral. Fins que la mort, que era tan sorda com ella, se la va endur sense avisar. Ni tan sols havia sentit el crec-crec que feien els passos de la dama encaputxada damunt els taulons de fusta, mentre avançava amb la dalla a punt. Quan la va tenir a un pam, l’àvia va tancar els ulls i no va badar boca. Sempre havia sentit a dir que fer-se el cec, sord i mut era una virtut, i ella no volia passar per poc modèlica; tota la seva vida havia parat l’orella, afinat l’oïda i no havia escampat el que sentia… Bé, en aquesta darrera afirmació, tal vegada se li havia escolat un ‹no›… Però, tant se valia; allà on se l’emportava la senyora vestida de negre, de ben segur que ningú no es fixaria en una menudesa de dues lletres.