Doll de tinta - el gust

No sé mai si el gust és seu o meu quan em presenten algú per compromís, i em temo que meu segur que no. I és que a la meva edat ja en tinc un tip, de coneixences, i ja sabem que després d’un fart ve la malaltia i no estic per a gaires ensurts, jo…

Tal vegada tinc un problema amb el gust, perquè no em ve de gust mai fer res. Tant m’és anar al cinema com al teatre, tant més vestir faldilles com pantalons, tant m’és estiuejar a mar com a muntanya, tant m’és dir que sí com que no. I mira que tinc per a triar i remenar, que sobre gustos ningú no ha escrit res, i gustos, plors i pensaments són sempre diferents. És clar que hi ha gustos que mereixen garrotades perquè hi ha qui mostra tant de gust i sabor com fava freda i aleshores sí que em ve de gust buidar el pap amb tot el que en penso, i he de fer esforços per a que no se m’escalfi la boca davant de tant de mal gust, o, per a dir-ho suaument, davant d’un gust tan diferent del meu.

He de reconèixer, però, que, de gust pel menjar, sí que en tinc, ¡i molt! I com tot el que ve de gust no mata i el que no mata, engreixa i ajuda a créixer, jo omplo el sac tant com puc. Però com que també sé que qui bé es peixa, bé s’engreixa (que això d’anar acumulant sacsons no és cosa de qui no bufa cullera ni de qui pa somia), he d’anar amb compte a no afartar-me, perquè massa menjar enfita i encara que qui menja sopes se les pensa totes, no vull haver d’anar fent forats al cinturó.

I és que tinc bon paladar, no hi puc fer més, i ja sabem que el paladar és el cel de la boca. I quan el que m’empasso és saborós com mantega que sembla mamella de monja, ¡se’m fon a la boca i n’hi ha per a llepar-se’n els dits! I aleshores, ¡pla, que em poso rodona! Perquè fat o salat, ben menjar sia, i malgrat que he de vigilar perquè sé que al cementiri n’hi ha més de tips que de decandits, quan l’àpat és més bo que un vi de missa, no me’n puc estar i menjo com un trabuc. Llepar, ja són figues d’un altre paner. Podem llepar un gelat, però també podem llepar una persona. Sí, sí, un animal de dues potes, i, si t’ho fan a tu, això de llepar-te, desconfia, perquè qui et llepa més que no sol, t’ha de menester o trair-te vol, i, segurament, et vol mossegar i fa com la vaca que llepant, llepant es va menjar els vedells, que tant i tant els llepava que al final els queixalava. És clar que de vegades ens toca llepar a nosaltres quan ens fan la llesca, ens volen mal o ens deixen de volta i mitja, i és que la boca és un petit portell capaç de destruir un gros castell. I molts no practiquen allò que en boca tancada no entren mosques i són uns bocamolls o coses pitjors, i a aquests no me’ls puc empassar perquè queda ben palès que boca amarga no pot escopir mel i he de fer esforços per a no badar boca.

Una cosa sí que els vull dir, i és que passar fam no és un plat saborós, per més que diguin que qui té gana, té manya. Sac buit no aguanta dret, i, encara que la fam desperta l’enginy, és mala consellera, i fam i esperar fan enrabiar. No hi ha res millor que l’esquena al foc i el ventre a la taula i malgrat que qui canta a la taula i xiula al llit té l’enteniment petit, ja li poden anar amb un flabiol sonant que la fam treu el llop del bosc, i val més tenir el ventre ple, que, quan la panxa ronca, els budells es remenen, i la fam i el fred rendeixen el més valent, entenimentat o no.

I jo no soc de fer mengims, no menjo com un pinsà, ¡ca! I és ben cert que a l’home tip, Déu li dona son, perquè les meves migdiades són més llargues que un dia sense pa. I també és ben veritat que, qui molt menja, molt caga (i perdonin l’expressió), i, sobretot, em passa quan cuino llenties, que es mengen un cop i es caguen vuit dies (i torno a disculpar-me per l’expressió). Això sí, no menjo mai cansada ni bec suada, encara que a vegades menjar bé i pair bé no pot ser. I és que molts cops mengem més pels ulls que per la boca, i com que a mi no m’agrada llençar res, tot el que em poso al plat m’ho he d’empassar (es nota que vaig créixer durant la postguerra) i acabo més farta que la gangrena. I mira que he sentit un fotimer de vegades que borratxos, farts i llaminers ni viuen bons ni moren vells, però no tinc remei. Els meus pares em van dir que, qui fa un rot, senyal que pot, i com que, afortunadament, no em falta de res, puc fer com la Marta que canta quan està farta i m’atipo com una lladre perquè al plat no pot quedar-hi ni una engruna, em sembla que això ja els ho he dit, ¿oi?

I jo em pregunto, ¿per què tinc tant de gust pel menjar si no em ve de gust res més? I quan dic ‹res més›, vull dir res que no vagi de la boca al pap, del pap al sac i del sac al forat, ja m’entenen, ¿oi? I és que no sé si és perquè vaig passar gana durant la infantesa que no em ve gens de gust tenir més fam que el xiquet de l’esquilador ni més ganes que el gitano de fer barates. Com tampoc no em vénen de gust el reguitzell de coses que ja he enumerat al principi i que no cal que els les repeteixi, que ni presentades en safata de plata em farien aixecar el cul de la cadira ni obrir els ulls més del compte ni parar les orelles per més que els cants fossin de sirenes.

Potser a vostès els ve de gust somiar truites, caçar mosques, empassar-se mentides, afartar-se de sentir bajanades o viure refiats i haver-se de menjar les sopes fredes; tal vegada vostès troben gust en totes aquestes coses i en moltes més. Però, per descomptat, no són del meu, de gust; encara que hagi encapçalat el meu predicot amb un ‹el gust és meu›. No se’m creguin, ho he dit per a quedar bé i perquè no m’agrada començar cap escrit amb una frase negativa; em duen mala astrugància, ho he pogut comprovar: és com si m’ennuegués per no haver mastegat bé, no sé si m’explico. I, com comprendran, no em dona la gana de posar-me en perill per dir una mentida pietosa. Al cap i a la fi, només he tret el ‹no› d’‹el gust (no) és meu›, i, d’aquesta manera, jo em quedo molt més tranquil·la i no crec pas que el de Dalt m’ho tingui en compte. ¡Altra feina deu tenir, empaitant els que li fan perdre el seny sense cantar a taula ni xiular al llit!