Primer de tot els he de dir que he seguit fil per randa totes les ordres que ens han donat durant el confinament i m’he quedat tancada a pany i forrellat dins del meu habitacle del darrere de la porteria que només té un forat que dona al celobert. I ara resulta que tots els mals de cap, ganes de vomitar i manca de gust, d’olfacte i d’aire eren símptomes del ditxós virus!

I això que vaig trucar al telèfon que em va donar la meva filla Merceditas perquè m’auxiliessin i, és clar, com que no tenia febre em van dir que era una exagerada i que segur que tenia atacs d’angoixa i em prengués un Valium…

I ara, després de pregar i suplicar perquè em fessin les proves i de contestar-me que no em calien, me les he hagut d’acabar fent pagant-me-les jo de la meva butxaca ―i de la butxaca de la Merceditas, també una mica― i va, i resulta que sí, que l’he passat, el coronavirus de la punyeta. Però no pateixin, que ja no el tinc i sembla que m’han quedat anticossos que potser ―només potser― em protegiran una mica d’ara endavant… I penso que com jo, n’hi deu haver una bona colla, no creuen?

I no els ho explico perquè es compadeixin de mi, i ca! Jo he estat de les afortunades que l’he passat al meu llit! Els ho dic perquè no entenc que no vulguin fer proves a tort i a dret, per tenir, com a mínim, les estadístiques correctes i saber on som… O és que tal vegada no interessa, políticament, tenir més infectats del compte?

I és que el meu Eusebio, al cel sia, sempre deia: «Qui diu les veritats, perd les amistats», i potser els que ens manen ho saben prou bé… O tal vegada és per allò que també deia el meu difunt marit: «El diner fa ric, però no fa savi» i ja sabem que els tests costen diners, i és clar, cal estalviar… encara que «els estalvis foraden les estovalles» i això no ho deia el meu Eusebio, això ho dic jo!