He arribat a Son Saura —per una carretera plena de sots— una de les platges que més m’agraden de l’illa. Llarga, inacabable, plena d’algues que fan del paisatge una visió semblant al que m’imagino que és la capa de Mart: un territori on les passejades esdevenen una seqüència allargassada a càmera lenta; on els peus se t’endinsen en una massa tova i relliscosa i on cada passa triga com a mínim deu segons a atrapar la següent. Caminar per la vora de l’aigua, enfonsant-te en el tou d’herbots, et fa sentir astronauta sense escafandre. A poc a poc, tens temps de contemplar un mar blau turquesa, poc profund i, si et gires, gaudeixes de pinedes ben verges de construccions humanes. L’únic signe de la mà de l’home és una torre de fusta de salvament. En aquesta època, però, no hi ha ningú que vigili. Tampoc no hi ha ningú que es banyi. De fet, no hi ha ningú. Jo, tota sola en una platja menorquina! Quin luxe! Suposo que a l’estiu no és el mateix. Ben segur que la netegen de punta a punta i es pobla d’ombrel·les i de nens amb pales i galledes que no foten cap cas dels crits dels pares que els manen sortir de l’aigua i que els adverteixen que no hi haurà gelat, si no obeeixen. I segur que la mainada, que sap que els pares no compliran l’amenaça, es continua banyant tan tranquil·lament mentre els progenitors segueixen esgargamellant-se, sense cap èxit. Crits que substitueixen la pau i el silenci sepulcral del que gaudeixo en aquest moment. Just el que em calia després de la trucada de la tia Lourdes.

———————————————————————————————

M’he pres el dia lliure. Avui és dijous, dia de bingo, i la Catalina i la Magdalena m’han vingut a cercar perquè vagi amb elles a les instal·lacions per a la gent gran.«T’has de distreure, no pot ser que visquis tot es dia enfonyada.» No m’hi he pogut negar, i això que els he fet veure que jo, de jubilada, no en soc. Però res a fer-hi: «molts avis hi duen es nets, tu seràs sa nostra neta.» Em sembla que en tota la meva vida només he anat una vegada al Bingo. Va ser a Londres, acompanyant la Sarah qui va fer una línia i va guanyar una tetera de llauna i un paquet de bosses de te Tetley. M’instrueixen que a l’esplai no es pot anomenar el joc pel seu nom —és un centre social— i que si faig línia he de cridar «retxa» i si faig Bingo he de cridar «premi». Espero no haver de cridar res. Quina vergonya!

Entrem a la sala on totes les taules ja estan preses pels jugadors. Caps blancs, lilosos ―color de vídua― o sense pèl. S’han girat tots de cop, i m’han anat seguint amb la mirada fins que ens hem assegut a la nostra taula. Ja ens guardaven les cadires un matrimoni d’aspecte pagesívol, que és l’encarregat d’arribar-hi dues hores abans per reservar lloc. Veig que la Catalina diu a la de la taula més propera —xiuxiuejant perquè jo no ho senti— «sí, s’al·lota és fia de sa catalana…», «quina catalana? N’hi ha pertot, de catalans, a Ciutadella!», li contesta amb un to de veu que fa que la Magdalena es giri i li indiqui que l’abaixi, mentre m’assenyala. Jo dissimulo. La Catalina arrossega la cadira i s’acosta a la veïna de taula. Ara sí que s’esplaia en les explicacions. Tant s’allarguen els detalls d’aquell estiu, que el president de l’esplai —que és qui canta els números— les fa callar amb un «sssssshhhhh» força empixonat.

———————————————————————————————-

Mentre condueixo, em pregunto si l’Anaïs hauria suportat de viure en una illa. És més dur del que em pensava. Els turistes que venen a passar uns dies a Menorca s’enduen el sol marcat a la pell i els barcelonins que hi tenen una casa de disseny munten sopars de germanor amb molta «xerinola» les nits d’estiu. Però no saben com és un dia rere l’altre de tramuntana, xaloc, llevant o gregal, de pluja o de fred viu. O de carrers deserts quan es fa fosc, tot just la tarda comença; o de la brevetat de quaranta quilòmetres en línia recta sobre el mapa per anar d’un cap a l’altre. O de no tenir més remei que agafar un vaixell o un avió per anar al metge, si la cosa és greu. O de no poder escapar-se, quan vols, dels espadats de l’illa. No és tan idíl·lic com ho pinten, ni de lluny! Si jo, que en puc marxar quan vulgui, a voltes m’hi sento presonera, com ho viuen els que són d’aquí? Potser, però, aquesta opressió no la noten. És casa seva i és cert que la felicitat no depèn de la geografia del lloc on som, sinó com vivim el que vivim allà on sigui que ho vivim. I torno a topar amb el lema de l’Anaïs: «Les coses no les veiem com són, sinó com som.» Ella mateixa reconeixia que hi havia dues dones dintre seu: una, desesperada i perplexa que sentia que s’ofegava; i una altra que saltava a l’escenari per dissimular les seves veritables emocions que no eren res més que mostres de debilitat, impotència i desesperació. El que desitjava era transmetre un espectacle farcit d’interès, curiositat i d’entusiasme. I crec que ho va aconseguir, almenys en els seus escrits. Però, com era ella, en realitat? Tant se val! L’Anaïs es mostrava com volia ser captada per l’ull de l’espectador —o del lector. És lògic, doncs, que  també volgués veure el que l’envoltava com li venia de gust.