Fragment 1

Entro a classe sense tocar ni quarts ni hores, amb vint minuts de retard, i quan els alumnes ja es preparen per marxar. Em noto un nus a l’estómac. Em disculpo i em poso a gargotejar a la pissarra el present simple del verb play. Força absurd, ho reconec, però necessito tranquil·litzar-me; no em puc treure del cap la conversa que acabo de tenir, i que no crec que em deixi de ressonar entre les temples per més temps que passi.

Fa una estona m’ha trucat la conserge, al departament, per avisar-me que una senyora que es deia Blanca Vives m’esperava al vestíbul. A mi no em sonava de res, aquest nom.

He baixat de pressa. Era la meva hora de visita però encara havia de fer fotocòpies per a la classe de les cinc i no volia que ningú m’entretingués gaire.

Des del capdamunt de l’escala he vist una dona de la meva edat ―d’estatura mitjana, de cabell rossenc i vestida amb elegància―, palplantada davant del taulell de recepció. En acostar-m’hi, la Marian, la conserge, m’ha fet un gest per indicar-me qui era que demanava per mi. M’he presentat; tenia uns ulls blavíssims que em miraven amb una certa ànsia.

Encara no sé per què l’he feta passar a la sala d’actes, que en aquell moment era buida. Alguna cosa m’ha alertat que la nostra conversa requeria intimitat.

―Sóc la mare d’en David Rosés, va ser alumne seu, fa dos anys― m’ha dit un cop ens hem assegut a les cadires de braç que hi ha a la sala i que s’utilitzen per fer exàmens.

M’he quedat força parada, perquè no es tractava d’un menor i, normalment, no atenem pares de majors d’edat, que són la gran majoria de l’alumnat del centre.

―M’ha demanat de venir i que preguntés per vostè ―ha continuat―. Voldria saber si li puc treure llibres de la biblioteca.

―I per què no ho fa ell mateix? ―Li he preguntat, sorpresa.

―No pot… ―S’ha aturat en sec.

―Per què no?

La dona ha desviat la mirada. Els ulls blaus li brillaven i els llavis li començaven a tremolar. M’he temut que em diria que al seu fill li havien detectat una malaltia incurable. S’ha empassat saliva abans de respondre.

FRAGMENT 2

I unes setmanes després dels fets, la Blanca s’havia posat davant d’una llibreta quadriculada amb llom d’espiral i ―amb cal·ligrafia rodona i lligada― havia començat a escriure totes vivències des del principi. Temia poder-les oblidar amb el pas del temps, o que una malaltia li deixés la memòria com un llençol per estrenar.

Escrit a la llibreta el 28 de gener de 2012 (poques setmanes després dels fets):

El que començo a relatar a continuació és la crònica d’uns esdeveniments que han destruït la vida i les il·lusions de més d’una família. Explicaré uns fets tan terribles que costa de creure que hagin passat de veritat. No vull que, a causa del dolor de la meva ànima, se’m puguin esborrar. Pot ser que algun dia els hagi d’explicar davant d’un tribunal.

Aquest relat sembla extret d’una tragèdia grega clàssica, d’aquelles en què les famílies, preses d’un gran egoisme, de l’enveja o de la gelosia, arribaven a exterminar-se, i en què els seus membres es mataven els uns als altres. Desgraciadament, jo ho he viscut en primera persona i així ha succeït el que explico.

La Blanca, a cada ratlla, agafava aire per poder escriure la següent. I l’altra. I l’altra. Tancava els ulls i premia el bolígraf entre els dits, amb força ―talment temés que li fugís― mentre li venien a la ment les imatges viscudes. O s’hauria de dir endurades. Totes les paraules que disciplinadament dibuixava dins els quadrets del full la deslliuraven de la por de l’oblit. Malgrat que sabia perfectament que només una demència greu li podria esborrar uns fets impossibles de no recordar, no volia córrer cap risc. Li calia descriure cada petit detall, per insignificant que pogués semblar. Sobretot necessitava endreçar els pensaments, recopilar tots els passos que havien fet, dia a dia, ella i tota la família. Volia esbrinar el perquè de la seva mort en vida.

FRAGMENT 3

Hi ha moments que faria coses que no serien dignes de l’educació que he rebut.

Tal vegada amb el pas dels dies o dels anys em serà possible acceptar-ho i perdonar-lo. Si no ho faig, em quedaré ancorada en l’«ara», sense futur de cap mena, i amb un present mort.

Intento viure el dia a dia. I és que no em puc enfonsar. Fent un gran esforç, em llevo cada matí i m’imposo fites i, abatuda per tanta pena, les vaig assolint: les tasques domèstiques, anar a la feina, etc. Procuro tenir cura de les persones que em necessiten, malgrat ser jo potser la primera que necessitaria aquesta ajuda.

Però sé que si em quedo ―ni que sigui un sol dia― al llit o escarxofada al sofà, ja no me n’aixecaré. Quantes vegades no he anat caminant pel carrer, plorant a cor què vols, amagada darrere les ulleres de sol? M’hauria quedat a casa, sola, amb la meva pena; però penso en els altres, en la meva família, la meva filla, els meus germans… i això em dóna ànims per tirar endavant, encara que ho faci a empentes i rodolons i sense cap esma. Comprenc perfectament que hi hagi qui s’abandoni i es deixi morir.

És molt dur continuar quan ja estàs mort per dins, quan la vida ja no té cap sentit, quan te l’han destrossada. Quin futur m’espera amb aquesta càrrega que hauré d’arrossegar, per sempre més?

Només demano que m’arribin forces d’on sigui. Sé que he d’acceptar aquest repte que m’ha tocat, encara que, humilment, crec que no me’l mereixo.

FRAGMENT 4

Per un moment he temut que no la reconeixeria. Sovint em passa que no recordo amb claredat la cara de les persones que fa poc que conec. Les veus no em costen, però els rostres se’m desdibuixen de seguida.

―Hola ―em diu, des del meu darrere.

―Ui! Hola! No t’havia vist ―ens fem dos petons―, baixem per la Rambla i ens fiquem en alguna cafeteria?

―Sí ―em respon la Blanca.

Ens endinsem pel carrer Pintor Fortuny. En una cantonada on té parada una castanyera ―som pels volts de Tots Sants― hi ha un bar que ens sembla prou net i hi entrem. Un cop assegudes, i després de demanar un tallat, ella, i una tònica, jo, poso els llibres sobre la taula.

―Moltes gràcies. Els hi faré arribar, amb unes llibretes i uns bolígrafs que m’ha demanat. Diumenge em va trucar.

―Ah, sí? ―exclamo, sorpresa.

―Normalment em telefona els diumenges. Pot fer cinc trucades a la setmana, però només me’n fa una ―interpreto un punt de decepció en el comentari―. Li vaig explicar que t’havia vist.

―Ah! I què va dir? ―Potser m’estic mostrant massa xafardera.

―Va estar content; s’alegrava que sortís de casa. Sempre em diu que m’he de distreure.

Ens quedem en silenci.

Quina «distracció» pot voler una persona que li ha passat el que li ha passat? De ben segur que ha de fer un gran esforç per «entretenir-se».

―Però, jo ja intento distreure’m. No paro de fer coses, no em vull quedar tirada en un sofà. No m’ho puc permetre. És clar que em puc passar un dia sencer plorant. Alguna vegada, em fa vergonya dir-ho, he fet trencadissa de plats mentre els rentava. Els he rebotat contra el terra, amb ràbia; però, jo, quan em poso així, continuo amb el que estigui fent, ni tan sols quan em vénen atacs de desesperació no m’aturo. No saps com li maleeixo els ossos, per no dir una cosa pitjor.

La Blanca enraona sense mirar-me. S’empassa saliva, s’escura la gola i agafa la tassa del tallat per acostar-se-la als llavis. M’adono que li tremola el pols; la deixa al platet.

―Crema… ―s’excusa.