S’havia anat fent fosc i l’aigua del riu es movia al ritme de les llumenetes dels pocs vaixells que hi havia avarats. Es van asseure en un dels bancs de ferro ―amb potes en forma d’esfinx egípcia―, encarats a l’aigua, i la conversa que havien engegat des que s’havien posat a caminar es va anar apagant. En Pep va treure la bosseta de l’herba i el paper de fumar. Va encendre el porro acabat de cargolar i va fer-hi una bona pipada. El va oferir a la Bet, la qual, una mica dubtosa, se’l va posar entre els llavis i va aspirar. “Doncs, no noto res”, va exclamar, i va continuar fent unes quantes pipades més.

 ……………………………………………………

La panoràmica que s’estenia fins a l’altra riba era inquietant. Cap dels dos tenia un riu d’aquelles dimensions a prop de casa, i cap dels dos no havia contemplat mai com un pont tan llarg podia unir ―o separar― dues parts d’una gran ciutat amb tanta harmonia i tant misteri, alhora.

 ……………………………………………………

D’allà estant, podien veure l’altra riba, la riba que marcava la frontera amb el Londres pobre, el Londres oblidat, el Londres desconegut pels que vivien més al nord, a Bloomsbury o a Chalk Farm; però també el Londres on Shakespeare havia estrenat les seves comèdies, segles enrere, i el Londres on la vida bullia més als pubs que a les llars. I més a l’esquerra, cap a l’est ―just per sobre on el riu feia una pronunciada giragonsa―, el Londres menestral, el dels londinencs, on es parlava cockney i on encara s’hi podien trobar la majoria dels oficis de tota la vida. A l’oest, la cultura i els diners; a l’est, la brutícia i la misèria, al sud, les presons i l’oblit i al nord, la indiferència vers els altres tres punts cardinals.

 ………………………………………………

La Bet va fer un moviment amb el cap i va mussitar un “yes” escanyat. Només havia entès alguna cosa d’arribar tard i era cert, gairebé havia fet salat aquell matí, i una falta d’aquella mena no es podia repetir. El xicot li va passar pel costat però ni se la va mirar. La Bet tampoc no li va dir res. Ja començava a estar acostumada que l’ignoressin. A fi de comptes era una estrangera i no calia fer-li compliments. Això, era al que l’Ana María li havia dit que s’acostumaria. Fins que no comencés a fer-se entendre, no seria ningú, en aquell país. Quina gran diferència amb el seu, on tothom es delia per conèixer estrangers i per parlar-hi; tant era si els costava comunicar-s’hi i, força sovint, s’hi esforçaven tant, que acabaven fent el préssec.

 ………………………………………

 En aquell moment, es va fer un silenci sepulcral, i els milers de persones que s’agrupaven, formant una massa atapeïda, van emmudir, de sobte. Es podia sentir caure una agulla, fins que els micròfons es van obrir per fer arribar les reivindicacions dels parlamentaris a tots els racons de Trafalgar Square. Riuades de gent omplien els carrers addicionals i, ―vist des d’on eren―, semblava un mar de caps de tots colors, per sobre dels quals s’entreveia més d’una senyera. O així li va semblar, a la Bet, la qual, estranyada, es va girar per preguntar, a en Pep, si estava veient el mateix que ella. No s’havia adonat que en Pep feia estona que aixecava una petita bandera catalana i la feia onejar amb braó, mentre s’unia al clam de “Freedom for Chile”. No va gosar demanar-li d’on l’havia treta. Tot era molt estrany, per a la Bet: desplegament de senyeres sense amenaça de multa; manifestacions sense corredisses ni cops de porra, discursos sense detencions, i la policia ―els bobbies― que no anava de gris sinó de blau, protegint en lloc d’estomacar. Impensable.

…………………………………………….

Un dels squatters venia joguines de fusta, a una de les parades del mercat de Camden ila Pat va voler acostar-s’hi per tenir notícies dels seus companys. Ell no hi era quan la batuda però havia sabut que s’havien endut per interrogar a en David, un dels nois que vivia a la planta baixa. Com que sempre anava col·locat, no s’havia adonat que havien entrat una colla de policies i se l’havien emportat. En setanta-dues hores l’havien deixat anar. Havia negat que res del que havien trobat fos seu i com que la policia no va poder demostrar a qui pertanyia, la mercaderia, van haver d’alliberar-lo perquè, malgrat que anava amb tot el cartel de Medellín al cos, el consum no era punible i no li havien pogut treure cap informació rellevant. “You know David, he’s a kind of laid back guy”, va dir el xicot de la parada, amb un to força despectiu, que li va recordar el “feina-fuig-mandra-no-em-deixis” que la seva àvia deia d’algú que era un dropo.

………………………………………………

La Bet es va aturar. No li agradava massa com li estava quedant; les paraules escrites no denotaven cap profunditat. Li estava sortint poc “intel·lectual”. És clar que ella no n’era, per més que els pijos de la universitat l’haguessin titllat de ser-ne, fins i tot, en excés. Curiosament, per als progres compromesos políticament i intel·lectual, la Bet era massa kumbaià i per als pijos era massa xiruquera i progre.

…………………………………………………

La Bet, darrerament, s’empassava tot el que es publicava, no solament perquè era part de la seva feina, sinó perquè li havia sobrevingut un desig insaciable de conèixer la seva pròpia història, la història que no li havien explicat mai a l’escola. I amb tot el que anava aprenent, s’anava quedant amargament meravellada de la seva ignorància.     

…………………………………………

En aquell any havia crescut més que en els vint que portava de vida: havia après a estar acompanyada i havia après a estar sola; havia après a complaure i a ser complaguda; havia après que tenia una ànima que l’acompanyava en totes les seves extravagàncies i també, en totes les seves decisions; havia après a estimar i a ser estimada ¾en això, però, encara no se’n sortia amb “flying colours”¾; i estava, tot just, aprenent a pensar per ella mateixa i a prendre consciència d’on venia. Era cert que no acabava de saber cap on anava i, amb prou feines, estava descobrint que ser dona era més que el gènere amb el qual la definien en el carnet d’identitat. També, li faltava molt, encara, per comprendre que es podia patir i gaudir sense esperar res, sense témer el que li podia arribar. ¿Tindria cap sentit, doncs, marxar, quan li quedava tant tram per córrer? I, sobretot, podria recorre’l, un cop instal·lada en la comoditat del que li era conegut?