Sí, senyors, estic indignada, sulfurada, emprenyada, com li vulguin dir. He hagut d’apagar la ràdio i la televisió, i això que a mi m’agrada molt estar informada. Però és que això ja passa de castaño oscuro, si senyor!

Resulta que aquests dies ens estan explicant com tots el del PP van sucar amb el cas Bárcenas i ells dient que no poden perdre el temps donant explicacions i mentint com a bellacos… quina barra!

I el Millet, què? Ben arrepapat al sofà de casa seva, tot i havent confessat! Imaginin-se si no hagués reconegut que havia robat! Li haurien pagat unes vacances a les Bahames?…

I mentrestant els centres d’atenció primària sense material per atendre els pacients. La meva pobra Mercedites s’ha trencat la cama, doncs el meu gendre ──que no és sant de la meva devoció, però això, per ara, ho poso en sal― va haver d’anar a la farmàcia a comprar el guix perquè al CAP no n’hi havia… La Mercedites em va explicar que el metge li va obrir l’armari del material i estava buit! Buit! Sí, senyors!

Ens han robat, ens estan robant i ens continuen robant i els que paguem els plats trancats sempre som els mateixos, els de la feixa de baix, que deia el meu Eusebio… i no vull culpar els metges, Déu me’n guard!,  que, el pobres, fan el que poden i més!

Però, sincerament, sembla que estiguem en un d’aquells poblats de l’Àfrica ―com aquells que sortien en la pel·lícula Mogambo on la princesa de Mónaco s’enamorava del seu germà, se’n recorden?― i els missioners havien de fer miracles per curar els negrets, claro que aqui, la Creu Roja no ens envia res…

No sé pas on anirem a parar… els pobres, claro, perquè els que suquen ho saben molt bé on han d’anar! I hi van, sense cap mania!