No ho entenc, no m’hi cap al cap, i els ho dic així, tal com raja, ras i curt: som una colla de racistes classistes! I es que em pregunto per què no tractem tots els refugiats de la mateixa manera? És a dir, com ho estem fent ara amb els que venen d’Ucraïna. No hauríem de fer-ho sempre amb els braços oberts sense demanar si venen de la cantonada o de l’altra punta de món? Doncs, sembla que no; sembla que som molt selectius. Les guerres maten igual, arrasen igual, provoquen fam, misèria i devastació, igual, siguin on siguin, però nosaltres ens permetem el luxe de triar, de fer com quan anem de rebaixes al Corte Inglés: aquest jersei sí, perquè és de color blau i em combina amb el pantalons de cuir, aquesta faldilla, no, perquè no tinc cap brusa que hi faci joc. 

          I jo em torno a preguntar: no serà un tema de color, com en les rebaixes? No serà un tema de pell, com amb els pantalons de cuir, que no sempre combinen amb els nostres prejudicis?

          Plorem i ens escandalitzem amb les imatges de la tele amb els blancs de pell i rossos de cabells que fugen desesperats, i canviem de canal o continuem sopant tan tranquils amb els que són apallissats després de ser enforcats en les reixes dels camps de refugiats o de les fronteres més properes, escapant-se de guerres tan o més cruels…, és clar que aquests són més foscos de pell i van força bruts i mal girbats.

Quanta hipocresia! La mateixa que gasten els estats que venen armes als països dels quals no volem que ens arribin refugiats i dels indrets on enviem camionetes plenes d’anoracs gastats i passats de moda, sense tenir en compte que allà, tal vegada, hi fa un sol que esberla les pedres.

I sí, estic molt enrabiada, però no perquè acollim els refugiats ucranians, i ca! Això em sembla més que rebé! Sinó, perquè som tan llepafils amb els refugiats que deixem fora de les nostres fronteres perquè no ens agrada el seu aspecte, perquè no podrien ser els nostres cosins, vaja…

I és que ja ho deia el meu Eusebio, al cel sia: «sovint l’hipòcrita et renya, i ell fa el que no t’ensenya», doncs això, no cal que ens posem tantes medalles que, gairebé sempre, per a l’únic que ens serveixen és per tapar les taques que portem a la camisa…