Sí, ja sé que he d’escriure sobre el sisè sentit, i els savis diuen que és la intuïció, allò que et fa estar a l’aguait i t’ajuda a prendre decisions i camins, que figura que han de ser encertats, no saps ben bé per què…

I això li van dir al meu oncle quan va tenir la gran pensada de posar un negoci de gripaus saltadors. Li van dir que seguís la seva intuïció, que sempre afinava el tret i que segur que, si en criava, faria l’agost venent-los a tots els circs ambulants del país. Ell, però, va tenir pa a l’ull per a adonar-se que qui l’esperonava era el seu competidor, un criador de granotes que sabia de sobres que el gripau era una espècie protegida (no com la granota) i que la llei recauria sobre ell tan bon punt intentés vendre els animalons saltaires.

¡Ja veuen quina intuïció per als negocis i per als competidors tenia el meu conco! No li van fer cap mala espina els bons auguris que li va pronosticar el que volia que quedés a l’escapça. ¡Quin sisè sentit tan agut!

Jo crec, sincerament, que el sisè sentit no té res a veure amb la intuïció, ¡no, senyor! De fet, és una barreja de Por, Paciència, Prudència i Passió: ‹PP› al quadrat. Ah, i no parlo de cap partit polític, tot i que no estaria de més que ho apliquessin…

I és que la por ens fa estar amb les orelles ben dretes davant d’un perill, del tipus que sigui, perquè la por té cent ulls i el prudent sap amidar el fi de les coses. Si n’hagués fet cas, prou que s’hauria adonat el tiet que, qui l’aconsellava, era el seu enemic; només havia de témer tan bons consells…

Però, és clar, la passió li va fer veure tot de color de rosa, la qual cosa ajuda en els primers passos d’un negoci, perquè et fa ser un volcà en idees i resolucions i la màquina es posa en marxa sense ni cremar oli; i és que el meu oncle era tot ell una flamarada.

Però el conco no va ser tan pacient com un burro terraire per a parar-se a escoltar la seva dona, que no veia clar els gripaus (i encara menys saltadors en un circ). Ell no va témer de tirar endavant una empresa que ja era un mal cuinat de bell antuvi. I és que l’amor i la por defensen el senyor i tothom sap que un xic de por i un tip de córrer van agafats de la mà. Si hagués fet cas a la muller, hauria fugit cames ajudeu-me de tan males companyies. Però, ¡ca!, va fer com si sentís ploure quan la pobra dona l’alertava que n’estava fent una com un cove.

Tota la família sabia que ell era un negat per a muntar negocis, i encara més inútil si eren fruit d’una mala nota, d’una idea de bomber, vaja. Ell sempre s’havia dedicat a portar els comptes d’una ferreteria i no es cansava de predicar que la por fa ser previsor i no aventurer, que tothom serveix per al que serveix; però és més clar que la llum del dia que ell no s’ho aplicava, ni de lluny, perquè a tothom donava consell i no el prenia per a ell.

Sabem que qui es fa a la mar, vent primer, aigua després i no ha de témer res, però això és per a bons mariners, no per a caçadors de gripaus. Sí, ja sé que no es deixa de sembrar per por dels ocells, ans el contrari, encara ens fa ser més enginyosos, però també ens fa ser prudents i, fins i tot, ens fa cridar: «¡Visca Neró, per por que en vingui un altre de pitjor! » I és que el meu oncle no es va encomanar ni a Déu ni al diable i s’hi va tirar de cap. No va tenir la prudència d’esbrinar de què podia anar el negoci que s’havia empescat i va contradir la saviesa popular quan diu que sol ser més gran el temor que no pas el perill. En aquest cas li hauria anat millor tenir, no por, sinó pànic.

De totes maneres, per sort per a la seva filla estimada, i per una única vegada a la seva vida, l’oncle va tenir més por que vergonya i es va salvar d’un ridícul espantós. Va passar en el casament de la meva cosina, quan tothom es va posar a ballar un ‹rock-and-roll›. ¿S’imaginen un home de certa edat, que pesa més que un ase mort, que no ha fet ni un pas de dansa en sa vida, volent seguir la jovenalla a un ritme endimoniat, ballant de capoll? Per sort, la por cerval de torçar-se un turmell va evitar que els convidats es posessin vermells com pigots i se’ls escapés el riure per sota el nas.

Però, tornant a la mala intuïció del tiet, quan els gripaus van anar pel pedregar, es va adonar que havia de tenir allò que li havia mancat en llençar-se de cap al negoci: paciència; paciència i prudència, que són la mare de la ciència. I no va defallir perquè ell estava convençut que amb paciència i saliva, un elefant va fer una formiga. I s’havia d’esperar perquè, si ja ho tenia tot endegat, una ensopegada no és mai senyal d’una mala pensada.

Mentre esperava que se li girés la truita, ja que sabia que la paciència plora al començament i riu a la fi, i que més val el pacient que el valent, els manaires de torn (no sé si eren del PP al quadrat o d’altres ‹pes› més isolades) van anunciar a so de tabals que els gripaus, que eren una espècie protegida, podien ser reproduïts en instal·lacions preparades per a tractar aquests animalons, per a després ser escampats pel món per tal que es multipliquessin com els pans i els peixos. Els països receptors estaven disposats a pagar-ne un bon preu. Això de poder fer-se ric, a la fi, va fer obrir els ulls com taronges al meu oncle, que es feia creus que el seu mal negoci, que no valia un gafet, es pogués convertir, d’un dia per a l’altre, en la gallina dels ous d’or, com per art d’encantament. I segur que faria duros a cabassos, que els diners són plans per a apilar-se. És clar que no va tenir en compte que també són rodons per a que vagin a rodolons, però no volem ser ara un mal averany…

Sí que era cert que el meu tiet havia sentit passió pels gripaus que li van fer bullir la sang a les venes des de bon començament, i que la por no l’havia fet sortir cametes em valguen, perquè poca por fan els trons, mentre no caigui pedregada. I malgrat que va menysprear el consell tot i creient que era prudent, sort va tenir que la paciència és remei de gran potència. I aquestes quatre ‹pes› van fer que la intuïció que havia tingut de bell antuvi no fos tan desencertada al capdavall. ~ I, ara, jo em pregunto: si finalment la intuïció el va dur pel bon camí amb els gripaus saltaires (en vies d’extinció), i la intuïció el va acabar fent més ric que en Fontanilles; ¿què hi pinten les PP al quadrat?

He de reconèixer, doncs, mal em pesi, que el sisè sentit deu ser, sense cap mena de dubte, la intuïció. Tot i que ben pensat, si les quatre ‹pes› majúscules l’acompanyessin, ben arrenglerades, sempre donarien una empenteta al sisè sentit, ¿no troben?