Aquest matí m’he trobat la veïna del cinquè segona, plorant. Sí, plorant. «Ploro de tristesa i de ràbia», m’ha aclarit, suposo que perquè no em pensés que era una figa-flor. «I doncs…?», li he preguntat jo, mentre m’asseia a l’últim graó de l’escala, al seu costat. I m’ha explicat el que li passava:
«Als anys seixanta, quan jo devia tenir uns deu anys, va venir a casa el nostre metge pediatra ―metge de nens, li agradava que l’anomenéssim― a parlar amb els meus pares. Jo i els meus germans ens vam posar a tremolar; segur que d’aquesta visita en sortirien injeccions per a tots. Però, ca!, venia a parlar-los d’una nova revista per a infants que es faria en català i que seria com un «tebeo», d’aquells que tant ens abellien. Hi col·laborarien els millors escriptors i ninotaires del panorama català i seria mensual. Els pares no s’ho van pensar dues vegades i ens van subscriure a la revista «Cavall Fort», publicació que encara dura però, pel que sembla, si el partit de les tres lletres mana a tot el territori, farà tot el possible per tal que desaparegui.»
«Com que a Cavall Fort li van seguir altres publicacions en forma de còmic, amb articles curts i interessants per a la canalla i els meus pares ens van subscriure a totes, els meus germans i jo, quan tornàvem a casa des de l’escola i abans de trucar el timbre del pis on vivíem, dèiem: »Primer de Cavall Fort, Infantil, llibre Anxeneta!», amb l’esperança de trobar un sobre marró que contingués una d’aquestes publicacions i poder-la arrabassar i ser el primer a devorar-la. Eren temps difícils i va ser una heroicitat poder publicar tot això! I vostè creu, Secundina, que gairebé cinquanta anys després de la mort de Franco, hem d’estar igual o pitjor? », m’ha preguntat, encara somicant.
Sí, la veïna del cinquè segona tenia tota la raó. El partit que mana en un poble del País Valencià ha fet de «Cavall Fort» i d’altres revistes en català el seu cavall de batalla. El Farenheit 451 per a les publicacions en català ja ha arribat a un racó de l’Estat, i si no hi posem remei, el foc s’estendrà per a moltes altres poblacions i els llibres i revistes en català cremaran a la foguera com les bruixes a l’Edat Mitjana.
Fins on hem arribat? I encara sort que aquest partit diu que ho fa tot per la llibertat! De qui?, em pregunto… Mentides i més mentides i falsedats de l’alçada d’un campanar… I jo, els he de confessar que no crec que allò que diuen de: «la veritat sempre sura», es compleixi. Penso que els nous manaires que es comencen a escampar més que la pesta, han posat rocs a la veritable llibertat i a tots els drets que amb molta suor i esforç havíem adquirit i, a hores d’ara, jeuen al fons del mar sense cap possibilitat de treure el cap i poder nedar cap a la costa. I no parlo, només, dels drets lingüístics, que tanta nosa els fan, ves a saber per quins set sous!
Perquè, jo em pregunto, com pot ser que «Cavall Fort» i les altres revistes en català es vulguin prohibir ara, que ja som a l’any 2023, quan en ple franquisme es van poder sortejar les dificultats i la censura per poder-les publicar i no es van veure com l’eina perillosíssima que el partit de les tres lletres creuen que és ara?
Doncs, jo els ho diré clar i català ―sí, català, encara que m’arrisco a que em tallin la mà amb la qual ho escric. Tot això és possible perquè la censura no ha tornat, i ca! Mai no ha marxat! Només l’han mantinguda una mica soterrada per allò que som «un país democràtic que vam fer una transició exemplar»… I nosaltres, babaus, ens ho vam creure.
Ah, i molt em temo que els he de comunicar que Franco no es va morir l’any 1975, tan sols ho va fer veure; Franco va néixer immortal i continua manant com el primer dia. Bé, ara amb l’ajuda dels d’aquest partit de les tres lletres, amb una majoria alarmant de joves que no tenen cervell però sí prepotència i una manca de cultura de tot tipus, i una ignorància monumental en tots els àmbits imaginables, que fa feredat.
Com ens hem deixat entabanar d’aquestes manera, me’n faig creus… A nosaltres, ara, no ens queda ni l’esperança que Franco es mori i les coses canviïn… I, per què no dir-ho? No tenim l’empenta que teníem als anys seixanta, ni els intel·lectuals i persones de pes polític, acadèmic i cultural volen mullar-se per a res… Però si no ens traiem la son de les orelles, ens passaran per damunt com una piconadora i dels nostres drets no en quedaran ni les engrunes… Pensin que tot just som al començament!
I què diria el meu Eusebio, al cel sia sobre aquesta crema i destrucció de drets que hem adquirits superant tantes traves i dificultats? No diria res, no tindria paraules, n’estic segura! Com no en tinc jo, ni la meva veïna, la que seia al meu costat aquest matí. Només tindria llàgrimes de tristesa i de ràbia, de molta ràbia…, com les teníem nosaltres dues assegudes al peu de l’escala.
Tengo la misma edad de la vecina del quinto y también competía con mi hermano por ser la primera en leer Cavall Fort. No puedo estar más de acuerdo con las reflexiones de la Secundina. Y sus temores.
Quanta raó tens, Secundina!!!
Ja cal que ens lliguem ben bé les espardenyes, penso que haurem de tornar a correr!
No puc estar més d’acord quan comenta « si no ens treiem la son de les orelles ens passaran per sobre com una piconadora »
El problema no està amb la mort de Franco, el problema de veritat és dels votants. ells són els que fan possible que aquest malpolitics governin. Pensem que cada cop que votem ho hem de fer amb el cap i sembla Secundina del meu cor, que ho fan amb els peus. Si acabant guanyant aquest politics, només ens caldra fer dos cosas, lluitar des de dins amb ungles i dents o marxar a l’exil.li, com jo vaig hague de fer fa molts, molts anys, quan Franco era més viu.
ells són els que fan possible
María,
Secondina tiene toda la razón. LO grave es que a los votantes…..las mentiras, no solo quieren convencernos, sino que nos trasmiten la idea que todo es posible. Saltando las reglas, normas o..leyes. Se construye un universo sin discernimiento, sin tolerancia que crea las condiciones para una organización perversa.
Y es muy grave.