Aquest matí m’he trobat la veïna del cinquè segona, plorant. Sí, plorant. «Ploro de tristesa i de ràbia», m’ha aclarit, suposo que perquè no em pensés que era una figa-flor. «I doncs…?», li he preguntat jo, mentre m’asseia a l’últim graó de l’escala, al seu costat. I m’ha explicat el que li passava:

«Als anys seixanta, quan jo devia tenir uns deu  anys, va venir a casa el nostre metge pediatra ―metge de nens, li agradava que l’anomenéssim― a parlar amb els meus pares. Jo i els meus germans ens vam posar a tremolar; segur que d’aquesta visita en sortirien injeccions per a tots. Però, ca!, venia a parlar-los d’una nova revista per a infants que es faria en català i que seria com un «tebeo», d’aquells que tant ens abellien. Hi col·laborarien els millors escriptors i ninotaires del panorama català i seria mensual. Els pares no s’ho van pensar dues vegades i ens van subscriure a la revista «Cavall Fort», publicació que encara dura però, pel que sembla, si el partit de les tres lletres mana a tot el territori, farà tot el possible per tal que desaparegui.»

«Com que a Cavall Fort li van seguir altres publicacions en forma de còmic, amb articles curts i interessants per a la canalla i els meus pares ens van subscriure a totes, els meus germans i jo, quan tornàvem a casa des de l’escola i abans de trucar el timbre del pis on vivíem, dèiem: »Primer de Cavall Fort, Infantil, llibre Anxeneta!», amb l’esperança de trobar un sobre marró que contingués una d’aquestes publicacions i poder-la arrabassar i ser el primer a devorar-la. Eren temps difícils i va ser una heroicitat poder publicar tot això! I vostè creu, Secundina, que gairebé cinquanta anys després de la mort de Franco, hem d’estar igual o pitjor? », m’ha preguntat, encara somicant.

Sí, la veïna del cinquè segona tenia tota la raó. El partit que mana en un poble del País Valencià ha fet de «Cavall Fort» i d’altres revistes en català el seu cavall de batalla. El Farenheit 451 per a les publicacions en català ja ha arribat a un racó de l’Estat, i si no hi posem remei, el foc s’estendrà per a moltes altres poblacions i els llibres i revistes en català cremaran a la foguera com les bruixes a l’Edat Mitjana.

Fins on hem arribat? I encara sort que aquest partit diu que ho fa tot per la llibertat! De qui?, em pregunto… Mentides i més mentides i falsedats de l’alçada d’un campanar… I jo, els he de confessar que no crec que allò que diuen de: «la veritat sempre sura», es compleixi. Penso que els nous manaires que es comencen a escampar més que la pesta, han posat rocs a la veritable llibertat i a tots els drets que amb molta suor i esforç havíem adquirit i, a hores d’ara, jeuen al fons del mar sense cap possibilitat de treure el cap i poder nedar cap a la costa. I no parlo, només, dels drets lingüístics, que tanta nosa els fan, ves a saber per quins set sous!

Perquè, jo em pregunto, com pot ser que «Cavall Fort» i les altres revistes en català es vulguin prohibir ara, que ja som a l’any 2023, quan en ple franquisme es van poder sortejar les dificultats i la censura per poder-les publicar i no es van veure com l’eina perillosíssima que el partit de les tres lletres creuen que és ara?

Doncs, jo els ho diré clar i català ―sí, català, encara que m’arrisco a que em tallin la mà amb la qual ho escric. Tot això és possible perquè la censura no ha tornat, i ca! Mai no ha marxat! Només l’han mantinguda una mica soterrada per allò que som «un país democràtic que vam fer una transició exemplar»… I nosaltres, babaus, ens ho vam creure.

Ah, i molt em temo que els he de comunicar que Franco no es va morir l’any 1975, tan sols ho va fer veure; Franco va néixer immortal i continua manant com el primer dia. Bé, ara amb l’ajuda dels d’aquest partit de les tres lletres, amb una majoria alarmant de joves que no tenen cervell però sí prepotència i una manca de cultura de tot tipus, i una ignorància monumental en tots els àmbits imaginables, que fa feredat.

Com ens hem deixat entabanar d’aquestes manera, me’n faig creus… A nosaltres, ara, no ens queda ni l’esperança que Franco es mori i les coses canviïn… I,  per què no dir-ho? No tenim l’empenta que teníem als anys seixanta, ni els intel·lectuals i persones de pes polític, acadèmic i cultural volen mullar-se per a res… Però si no ens traiem la son de les orelles, ens passaran per damunt com una piconadora i dels nostres drets no en quedaran ni les engrunes… Pensin que tot just som al començament!

I què diria el meu Eusebio, al cel sia sobre aquesta crema i destrucció de drets que hem adquirits superant tantes traves i dificultats? No diria res, no tindria paraules, n’estic segura! Com no en tinc jo, ni la meva veïna, la que seia al meu costat aquest matí. Només tindria llàgrimes de tristesa i de ràbia, de molta ràbia…, com les teníem nosaltres dues assegudes al peu de l’escala.